nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín:

Les catilinàries i la corrupció (63 aC)

Succeí entorn del solstici d'hivern. Lluci Sergi Catilina (108, Pistoia - 62 abans de Crist) fou acusat al davant del Senat de Roma per Cireró en quatre discursos, dits "les catilinàries". El polític Catilina, nascut d'una família patrícia, fou propretor de l'Àfrica el 67, però involucrat després en una concussió (concussionem), és a dir, haver posat una exacció en benefici propi, li fou impossible aconseguir esser cònsol, càrrec al qual presentà la seva candidatura dues vegades.

O en altres paraules, aquest personatge corrupte, capaç d'inventar-se uns impostos que anassin directament a les seves arques particulars, acabà frustrat i no tingué altra idea que la d'organitzar cops d'Estat. El primer restà sense efecte, el 65, amb la col·laboració de Cèsar i Cras. El 62 hi presentà per tercera vegada la seva candidatura i fou igualment derrotat, o millor dit, fou derrotat el seu còmplice Caius Manlius a Etrúria. Aleshores, Ciceró el denuncià al davant del Senat, tant la conjura com els altres delictes.

Fugí de Roma i volia passar a la Gàl·lia quan morí en el combat de Pistoia. Des de llavors i a causa de la punyent oratòria ciceroniana, en dir "catilinàries" ens referim, per extensió, a un escrit o discurs vehement dirigit contra una altra persona. Així doncs, la conjuració havia estat vençuda sagnantment, però en sortir del consolat, Ciceró fou durament atacat pels seus rivals. No és res nou que els corruptes tenguin també els seus partidaris.

De manera que Clodi, un jove patrici passat a la plebs per arribar a tribú, el va fer condemnar al desterrament. Pompeu es va adonar massa tard que havia estat burlat i, per tal d'oposar-se a l'agosarament de Clodi, la insolència del qual semblava ja massa forta, s'apressà a fer aprovar pel Senat el retorn de Ciceró, Marc Tul·li (106-43). Certament, la imatge que ens ha arribat del Ciceró polític es troba emboirada pels favors i els odis dels partits de la seva època.

Digueren que era un home ple de vanitat, de constant glorificació de si mateix, amb una ceguesa que mai no volgué reconèixer, tot i ser un gran filòsof i un excel·lent orador, que era incapaç com a home d'Estat i d'acció. I és que Roma vivia aleshores un temps de crisi (just com ara), que propiciava la presència de polítics d'una certa audàcia i sense cap mena d'escrúpols.

També temps d'homes, com diuen les cròniques, d'una sòlida voluntat que pensaven que els seus objectius, no sempre lícits, justificaven tots els mitjans emprats. Ciceró, tanmateix, era individu de fina sensibilitat, gran honradesa i profundament idealista. Tingué errors polítics, és clar, i no sempre va saber posar el seu compromís a l'altura de les circumstàncies, però el seu arrelat patriotisme i la seva bona fe l'excusaven. No voldrien altra cosa alguns dels nostres polítics actuals.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris