muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
15°

Cap d'Any

LA DECEPCIÓ
El President Antich va rebre l'any nou convençut que el fet de girar el darrer full del calendari suposava canviar de vida. I s'equivocava. Va allitar-se amb vent i va llevar-se amb més vent. Una mica pansit per la ventada, va enfilar les costes de Randa amb bicicleta.

En divisar Llull va veure que estava de futris.
-Tenia notícia que en tocar les dotze compareixeria a la cova la gasela rossa de lo torero, però sols ha aparegut l'estrella de l'alba després d'escodrinyar la fosca tota la nit com lo carrabiner que és a l'aguait perquè no ha rebut comissió del contraban.
-Vos referiu a Belén Esteban...? -va demanar-li el President Antich.
-La que té lo cap que treu més fum que lo tren de clovella de tant de pensar -va respondre Llull.
-Si no teniu televisor -va argumentar el President-, no podia aparèixer.
-I què em dius, tu, ara...? -va respondre Llull-. En el meu temps tampoc no hi havia motos i m'he fet un tip de donar gas amb la Guzzi de lo Boliche.

Va explicar-se, lo Beat:
-Abans que Fournier o Nipkow aconseguissin veure imatges, jo havia anunciat que se'n podien veure fent tres glops seguits de mistela. Ahir vaig buidar a galet una bóta navarresa.

I va continuar:
-Sols em faltava donar les hores, de manera que vaig agafar lo gafarró que dormia a la perera perquè les donés.
-No m'emblanquineu -va respondre el President-, un gafarró no és un cucut.
-Quan és a la perera canta rossinyolenc -va reconèixer Llull-, però en ésser a la meva mà canta el que vull.

Va concretar:
-A cada estreta d'ous feia cu-cut!
Va moure el cap a tort i a dret, pesarós, lo Beat. Va afegir:
-Però va fer cu-cut dotze vegades, i vint-i-quatre, i la gasela de lo torero no va comparèixer a fer lo brindis.
-Ja podeu tornar el gafarró a la perera...! -va exclamar el President.
-Tenia tan gran calrada com lo Farinelli en sortir de lo cirurgià, així que vaig optar per deixar-lo amb los baixos en remull en l'aigua asserenada de lo abeurador.

L'ESPERANÇA
A partir de les 12 de la nit de dia 31, Espanya ostenta la presidència de la Unió Europea. Amb tal motiu, Sor Pepiño Blanco va decidir il·luminar de blau el Castell de Bellver.

Davant d'una visió tan evident, Carlitos Delgado va entendre que havia arribat l'hora d'Espanya. Va posar-se la camisa blava i va sortir al carrer més estirat que el sabre d'en Weyler.

-'Ciudadanos! -va arengar a un grup que bevia-. 'En España empieza a amanecer...!
-I ara no veus que encara no ha cantat el gall del convent de Santa Clara...? -li va respondre un.
-Pues todos a la una cantemos el Oriamendi -va ordenar l'Últim Jinete de Alcalá.

I va donar l'entrada:
-One, two, three! Por Dios, por la Patria y el Rey/ lucharon nuestros padres...!
-Idò sí que eren beneits...! -va exclamar un altre.

Carlitos continuava amb el seu repertori, ara amb lletra de Foxá i tonada del mestre Tellería.
-Que en España vuelve a amanecer...! - cantava.
-Ja pots escaïnar, ja...! -va exclamar un aprenent d'intel·lectual del 98.

I va sentenciar, escèptic:
-Amb na Belén Esteban fent d'Ortega i Gasset, Espanya no clarejarà ni si enceneu una bombeta de cent.

LA TROBADA
La nit de Cap d'any, l'Honorable Manera estava desvetllat i va decidir fer un tomb per Palma. Caminava pel mirador de la Seu, i va sentir que l'escometien.
-Mestre -li proposava en Matasetzes-, que hem de fer un copí?
Va butxaquejar, l'Honorale.
-Sols duc dos cacauets que he guanyat a en Toni de l'Havana jugant a xapes -va disculpar-se.
No va poder dissimular el mal humor, en Matasetzes.

-La Unió Europea no ha flexibilitzat el límit del 3% de dèficit...? -va tirar-li en cara a l'Honorable Manera-. Apa, arriba fins al Crèdit i que t'avancin menuts per banyar el xivarri.
No va atrevir-se a fer-ho, l'Honorable Manera. Feia un vespre rúfol, pessimista. S'arreceraren en un portal de la Seu.
-Daça un cacauet per posar panxa -va exigir-li en Matasetzes.

Mirava les teulades. Va justificar la petició:
-El vent fa volar els moixos, i jo estic més magre que un bri d'espart.
Va alçar l'esguard, l'Honorable Manera. Efectivament, els moixos volaven.
-Estic amb Zapatero -va declarar en to solemne-. Ara que tenim la presidència europea hem de treballar per aconseguir un model de creixement sostenible i equilibrat.
-I de la pujada de la llosca de Marlboro, què...? -va demanar-li, amb una impertinència indissimulable en Matasetzes.

I atès que l'Honorable no responia, va afegir:
-N'hi hauria prou si la posassis a preu de Davidoff.

Va concloure:
-Res, tan aviat com s'assossegui el vent, arreplec una paperina de llosques d'obsequi i demà mateix viatj a Brussel·les per entrevistar-me amb Mister Van Rompoy.
-Pensa tu! -el va advertir l'Honorable Manera-. No et creguessin que tothom pot arribar fins al president del Consell d'Europa.
-Si els trusts del tabac no hi tenim excés -va respondre en Matasetzes-, ja em diràs qui...?

Va sentenciar:
-Els principis s'han d'estotjar per a les ocasions. Això ho ha dit ell. Però és com si ho diguéssim ell i jo.
L'Honorable Manera va sospirar tot mirant el cel. Ja érem el 2010. I amb l'any nou els mals auguris no escampaven. Volaven moixos.

LA CONVERSA
La nit de dia 31 el vent va bufar amb violència, transmetia sensacions de malastrugança. Gabriel Alomar i mestre Llorenç Bisbal despertaren del somni etern amb el vent xiulant sobre les tombes.

-Un any més, mestre -va dir Gabriel Alomar.
-I nosaltres tan calbs un any com l'altre -va respondre mestre Bisbal.
-Això no té remei -va admetre, Alomar-. El món gira sempre en el mateix redol.
-Les mateixes banderes, les mateixes passions... -va concloure Bisbal-. Sols es renoven les víctimes.
Va sospirar, Alomar.

-Ballam...? -va proposar al mestre Bisbal.
-Ballem -li va respondre aquest-. Però hem d'estar alerta al què diran.
Ballaven a ritme de vals que el vent transportava.

-A l'únic que hem d'estar alerta, mestre Llorenç, és que no ens pegui un moix pel cap -va comentar Alomar.
-Havíeu vist volar moixos abans...? -va estranyar-se Bisbal.
Anava a respondre-li que no, Alomar. Però va optar pel silenci. El món és món des de sempre i així com la nit de Cap d'any volaven moixos, també en devien haver volat alguna altra vegada.
-Ballem -va insistir Alomar agafant nova embranzida.
-D'acord -va respondre Bisbal-. Però no em trepitgeu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris