muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

L'escorxador d'Artà i la sobirania alimentària

El concepte de sobirania alimentària no és igual que el de seguretat alimentària, però hi té a veure. La sobirania alimentària és el dret d'un poble a posseir una agricultura d'acord amb la seva cultura i necessitats. Afecta el model econòmic i cultural, ja que en proposa un canvi. És l'antítesi de la globalització alimentària ultraliberal. Sobirania alimentària és fer que els països pobres recuperin la capacitat de produir aliments per a la seva població i no basin la seva agricultura en els monocultius d'exportació; és fer que es recuperin la races i les varietats tradicionals, que possibiliten la diversitat alimentària, i és aconseguir que els ametlerars del Mediterrani continuïn complint les seves funcions territorials i alimentàries sense haver de dur les ametles de Califòrnia. La seguretat alimentària, en canvi, afecta les condicions sanitàries dels aliments, no la manera com han estat produïts o comercialitzats. És un concepte més fred i sense connotacions ideològiques, perquè ningú qüestiona el dret de disposar d'aliments segurs.

El que passa és que la seguretat alimentària sols és possible en un context de sobirania alimentària. Perquè la traçabilitat que permet conèixer el procediment d'elaboració d'un aliment sols és factible a través de la producció alimentària local. L'alimentació reduïda a un problema de reducció de costos en l'escala industrial du a fets com les dioxines, les vaques boges, les hormones, els additius perillosos i l'engany al consumidor. Com més local sigui una producció alimentària, més control en podrà tenir la societat i més segura en serà la producció.

Per produir aliments manquen infraestructures. El procés de globalització les destrueix i les concentra en els grans grups econòmics. A molts de llocs ja no hi ha una indústria capaç de processar els aliments. Abans hi havia fàbriques de conserves, congelats, aliments elaborats, xarcuteria, escorxadors, viveristes, productors de llavors, envasadores de llet, formatgeries, farineres, fàbriques de pastes i galletes i tota una trama que lligava l'alimentació a les necessitats de la comunitat.

Quan els efectes de la globalització es fan sentir, aquesta trama tendeix a desaparèixer. No es pot sembrar blat d'una determinada varietat perquè ja no hi ha farinera, no es pot fer pebre bo per a la sobrassada perquè ja no queda cap molí o no es poden fer indiots per Nadal perquè ja no hi ha lloc on sacrificar-los. La normativa de la UE propicia el desastre amb l'excusa de la seguretat alimentària i obliga a tancar les infraestructures supervivents. Es demanen els mateixos requisits als pagesos que volen elaborar aliments artesanals que a una gran indústria i es fan inviables moltes activitats. Quan un lloc perd la capacitat de produir aliments per a la seva població es diu que s'ha convertit en un desert alimentari.

Ara la Cooperativa Agrícola d'Artà i l'ADS del Llevant han demanat que es torni a obrir l'escorxador d'Artà. Aquesta reivindicació és bàsica si no es vol que Artà i tot Mallorca esdevenguin un desert alimentari. Si es volen fer productes de qualitat, hi ha d'haver infraestructures que els facin possibles. L'escorxador d'Artà permetria que es mantengués, facilitant-ne la diferenciació i la traçabilitat, una producció ovina i porcina lligada al territori i mantenir viva la ruralia de la zona. És una reivindicació destinada a tenir èxit que mereix que sigui escoltada.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Marià, fa mes de 11 anys
Mem si l'Ajuntament prendrà les messions i tirarà endavant aquesta vella reivindicació, Tota la zona de llevant podria menjar carn de mè, cabrit i porc del redol i la Cooperativa podria comercialitzar-la sense més intermediaris, tant a particulars com a establiments comercials (restaurants i hotels).
Valoració:4menosmas
Per passem a l´acció, fa mes de 11 anys
Crec que els dos conceptes van lligats, i son els que s´han de desenvolupar o millor dit defensar a la nostra terra. La seguretat alimentària resta molt alluny del compliment en els productes que competeixen amb els locals, especialment els productes fet a països sudamericans. Millor comercialització i presió als grans magatzems . sector turístic i restauració perque comprin els productes locals, control.lats amb la obligatòria traçabilitat per arribar a la seguretat alimentàira necessària . Endavant i que les dones que van a comprar al mercat demanin lo nostro. Ja está bé
Valoració:4menosmas
Per fogater, fa mes de 11 anys
És bàsic insistir una vegada i una altra en el concepte de sobirania alimentària. Molt bé, Morro.

Per cert, l'altre dia vaig llegir l'articlet del president d'assaha on deia que ja n'hi havia prou de pagesos que no vivien de conrar la terra. Supòs que parlava per ell mateix, el primer de tots que viu de foravila sense trepitjar terra pagesa.
Valoració:13menosmas
Per Pere Pau, fa mes de 11 anys
És cert, no estimam i defensam la nostra llengua, el nostre patrimoni, la nostra pagesia i els nostres productes. O no ho sabem fer prou. Però això haurà de canviar.
Valoració:7menosmas
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
S'economia de Mallorca i encara més sa d'Eivissa i Formentera depenen massa des turisme i sa classe dirigent no sembla massa preocupada per aquest fet, ben al contrari, no s'aturen de dir que és allò que mos dóna de menjar i sense ell passaríem fam. Es turisme, es déu turisme podríem dir, aquí és un monocultiu destinat a s'exportació, com diu en Mateu Morro, amb s'agreujant que en el fons és una activitat que dubtosament podem qualificar d'indústria ja que no produeix res, és a dir, que pot venir una crisi molt més grossa (o aquesta mateixa si més no) i tenir autèntiques estretors econòmiques i alimentàries, ja que s'agricultura, allò que mos pot treure realment des pou, està molt i premeditadament abandonada (és es símbol des passat de pobresa, diuen). A Eivissa és augmentat de manera notòria es nombre de pobres que s'acullen a Càritas i acudeixen an es menjador social perquè no tenen cap guany que els permeti dur-se res a sa boca. Mentretant, curiosament, es productes locals costa molt de fer-los surar perquè no es paga a penes res an es pagès i paradoxalment es es que són duts de fora surten més barats en es mercats i una família pagesa que es anys setantes o vuitantes podia subsistir amb sa pròpia producció ara es busca altres feines no relacionades amb sa pagesia per a subsistir. Sa gent a Balears, no només es pagesos, alerta, no s'acaba de mobilitzar per a fer que això canviï
Valoració:8menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris