algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
10°

Els espais de la bellesa

La rutina ens mena, a la majoria d'illencs, pels mateixos itineraris una vegada i una altra. Solem anar habitualment pels mateixos camins, per les mateixes carreteres i la nostra mirada es va avesant als canvis que es produeixen en els paratges que travessam. És clar que hi ha atemptats a l'entorn paisatgístic que es neguen a ser metabolitzats per una sensibilitat de qualitat mitjana. Estaria bé que aquest diari, completant la invitació a votar els edificis més "emblemàtics" del país, convidàs alguna vegada els lectors a triar els edificis i construccions en general pels quals se senten més agredits. Però, en fi, la percepció que la gent té del seu entorn és molt acomodatícia. Ens indignam per la construcció d'una sitja o d'un restaurant enmig del camp, però a poc a poc els incorporam com a elements que s'han encabit en el paisatge amb una certa naturalitat. Això no parla gens bé de nosaltres, ens defineix com una partida guaranesca que ha renunciat a la propietat comunal del paisatge i, per tant, al domini que hi hauríem d'exercir. Res d'extraordinari: també ens hem deixat definir per l'ull extern, ja que com a poble no hem estat capaços de bastir una personalitat robusta.

Però adesiara les coses de la vida ens menen per itineraris diferents dels habituals. En la majoria de casos, el que veim ens sulfura, comprovam que en quatre o cinc anys, o menys i tot, han canviat moltes de coses, per dir-ne així de les agressions infames al paisatge: i no ens referim, és clar, a qualsevol cosa que s'hagi alçat amb ciment i formigó, sinó a aquells atemptats perpetrats al marge de les lleis que la Constitució no inclou i que tenen a veure amb l'harmonia de l'entorn. La vulgaritat arquitectònica i el seu vessant empresarial de reclam, tant com algunes ostentoses ornamentacions d'un kitsch internacional furiós, continuen amb la seva tasca depredadora, amb una obstinació i un acarnissament que només veureu en les mines de diamants.

Però, així i tot, displicentment el progrés/barbàrie -"no podem anar contra el progrés", et diuen els hooligans de la barbàrie- tenen els seus espais reservats per a la Bellesa. Són les rotondes de les cruïlles de carreteres, aquests llocs que la Bellesa havia de redimir mitjançant l'escultura. Aquests dies, i perquè he variat una mica els meus itineraris de costum per l'illa, m'he topat de morros amb un vessant nou d'aquesta realitat, i humilment crec que hauria de passar alguna cosa perquè les autoritats delegassin en un comitè d'experts la selecció d'escultures que poden continuar ocupant un espai públic -i no necessàriament una rotonda.

La quantitat de ferralla presumptuosa i de funesta pedra artificial que ha aflorat a les nostres carreteres deu convertir l'illa en un espai de Guinness, i no per la puixança artística acreditada, sinó per la densitat de baluernes grotesques que pretenen distreure la nostra atenció al volant. Avesats a l'ornamentació vial dels itineraris habituals, el descobriment d'erupcions escultòriques en altres indrets remou aquella sensació d'atordiment -o d'indignació- que ens envaí davant el primer atemptat a la bellesa en l'espai on havia d'aparèixer -com una Venus de Botticelli. Per ventura seria hora de repensar-nos-ho en conjunt i de transformar-ho en alguna cosa amb sentit. Per fer aquesta truita, és clar, s'haurien de rompre dotzenes d'ous.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Si fos per jo desmantellaria totes ses autopistes d'Eivissa i de Mallorca (i del món)
Valoració:0menosmas
Per Tomeu, fa mes de 11 anys
El David de Miquel Àngel fou escollit d'entre un munt d'idees presentades a escala i realitzades amb cera, per un jurat on hi havia, entre altres que ara no record, Verrochio, Uccello i Leonardo. Després, també es va fer una votació per a decidir a quin lloc de Florència l'havien de col·locar.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris