algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
11°

Les minories i la gran guerra

L'estiu del 1914, Europa va enfollir. Un conflicte regional en els Balcans va desencadenar una guerra d'abast mundial. Els grans estat-nació d'occident i els imperis de l'Europa central i oriental llançaren milions de soldats a una carnisseria interminable. Contra tota lògica, les tropes partien cap a la guerra en un ambient d'alegria i de festa. Dècades de propaganda estatal ultranacionalista, amb la participació decisiva dels mestres d'escola, triomfaven sobre els ideals de pau i de fraternitat entre els homes. L'impacte de la Guerra del 1914-18 va esser enorme i va generar una extraordinària literatura, a més de centenars de pel·lícules i milers d'estudis històrics. Amb tot, són pocs, molts pocs, els documents que fan esment a les penalitats dels soldats pertanyents a minories nacionals i obligats a lluitar per una pàtria que no era ben bé la seva. En són excepcions el testimoni del poeta gal·lès Hedd Wynn, portat al cinema el 1992 mitjançant una pel·lícula homònima.

Entre d'altres horrors de la guerra, en la qual per cert va morir el mateix Hedd Wynn el juliol de 1917, destaca l'escena en la qual els pagesos gal·lesoparlants monolingües, ràpidament transformats en soldats, no entenen tanmateix els seus oficials anglòfons. També és insòlit el film francès Un long dimanche de fiançailles, de Jean-Pierre Jeunet (2004), quan narra com un soldat cors, fart de la guerra de trinxeres, intenta passar-se als alemanys cridant que ell no és francès, però mor abatut per un xovinista francès. A l'Imperi autrohongarès, el més multinacional dels estats de l'època, l'exèrcit va aconseguir no disgregar-se, però no mancaren els desertors. Els més decidits foren els txecs, ja que amb emigrants de tota Europa, presoners i desertors, es varen constituir a Rússia les anomenades legions txecoslovaques que varen lluitar contra els imperis centrals primer, i contra els bolxevics després.

El 1920 pogueren abandonar Sibèria i arribaren a esdevenir el nucli de l'exèrcit de la nova República de Txecoslovàquia. Però, més propers a nosaltres, els sards varen tenir un comportament totalment diferent. Agricultors i pagesos, més aviat pobres, varen esser enquadrats en una unitat totalment sarda, la Brigada Sassari. En els fronts de Caporetto i de l'Isonzo, es destacaren per la seva valentia i pel seu salvatgisme a major glòria de l'Exèrcit italià. Pel que fa als occitans reclutats per França, disposam d'un testimoni extraordinari, el relat La por, de Gabriel Chevallier, un francès de Lió que va romandre a primera línia de combat fins al final de la Guerra. A començaments de 1918, a l'Artois, en el nord, es troba amb un regiment de meridionals que parlen i canten en occità. Chevallier reconeix que no ho comprèn tot, però "m'agrada aquesta llengua sonora, que fa pensar en les contrades del sol, el seu optimisme i la seva despreocupació".

Aquests provençals tenen, a les terres septentrionals, una sensació d'exili, i declaren: "Hem vingut a lluitar per altres. No és el nostre país el que han atacat". I el nostre testimoni, certament escèptic davant la Gran Guerra, encara remata: "No entenen que algú es pugui disputar acarnissadament unes regions fredes, cobertes de neu i boira 6 mesos a l'any". Però fan com els altres la seva tasca de soldats i, a primera línia, alguns oficials usen l'occità com una mena de llenguatge xifrat que no poden entendre els escoltes alemanys. Chevallier no parla de desertors ni de xifres de baixes però, en canvi, l'occitanisme polític ha denunciat que en aquesta guerra els meridionals foren enviats a les trinxeres en major proporció que els francesos del nord. I és que ja se sap, vae victis!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris