nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
13°

El meu adéu a l'últim tipògraf

A Maó, en tombar la tardor, ha fet l'adéu vital el darrer tipògraf menorquí de la història de les arts gràfiques insulars. Parl d'un tipògraf pulquèrrim, pur. Havia flocat en la confecció de diaris. Milers de números havien passat per les seves mans d'ençà de l'any 1931, en què manipulà les primeres raimes de paper premsa. Nomia Sebastià Dalmedo Olives. Era nat el 1918 i a tretze anys ja passava els estius ajudant a plegar la tirada del diari republicà La Voz de Menorca, de Joan Manent. Ensinistrat en la compaginació amb tips de caixa (les lletres soltes de plom fred), passà després al plom en calent (les linotips), i encara fou a temps d'aprendre l'òfset, la primera gran revolució tecnològica del segle per a l'ofici. L'altra, però, la informàtica, no la conegué en actiu laboral. Li vingué de poc. L'empresa per a la qual treballà més de quaranta anys (Editorial Menorca) hi va adoptar la confecció virtual de pàgines el 1984 i ell, el veterà tipògraf, s'hi havia jubilat el 25 de juny de 1983.

Per tant, els vint-i-sis anys llargs que fruí de jubilació el mantingueren de simple observador de les excel·lides possibilitats de la informàtica aplicada a la confecció de premsa. Hi deia admiracions. Però, tanmateix, creia que una certa saviesa de l'art tipogràfic s'havia perdut per sempre en mans de les actuals generacions periodístiques.
L'havia conegut, encara jo adolescent, el juliol de 1980. Feia una cantarella nassal i un caminar corbat, de passa lenta, més tost entumida però gens vessuda. Era de crani rodó, pell vermella i boca bífia. Exhibia una cabellera esclarissada, gairebé exhaurida, amb uns pocs filaments esparsos i freds. D'antuvi, em semblà posseït per uns aires d'una notòria ancianitat, de cap a peus. Fet a l'austeritat, s'havia educat en la pobresa abans i després de la guerra: equipà la llar conjugal amb els mobles que es fabricà ell mateix amb fustes tallades al bosc. Anava i venia mecànicament de ca seva a la impremta, ara amunt, ara avall.

Tenia el domicili a cinc cases de la feina i ni tan sols havia de canviar de voravia en el trajecte. No record haver-li vist emprar mai un paraigua: en hores laborals, atesa la brevetat del desplaçament, li bastava posar-se la boina negra que, a l'hivern, no es llevava pas en tota la nit, mentre muntava pàgines a la platina. Es conduïa amb puntualitat kantiana; mai no va proferir una reivindicació laboral, ni féu queixes velades de cansament -ni morals ni anímiques. Complí els deures amb constància, docilitat i paciència a gavadals. A canvi, li plaïa relatar vells records. Enyorava la perícia i la qualitat dels seus mestres en l'art de compaginar amb ciència. Però també feia exclamacions de cabreta ferida quan evocava el caràcter polemista -sovint de periodisme de filípica- que desplegaven ara i adés els gasetillers de la seva joventut, incapaços d'igualar-los -al·legava- els periodistes dels nostres dies. Jo li replicava que el periodisme ideològic, en general, havia estat venturosament substituït pel periodisme informatiu, però el senyor Dalmedo, fent del silenci metàl·lic una resposta rotunda, solia clavar-me un esguard gelat per damunt les ulleres que li cavalcaven sobre el nas prominent.

La figura professional del senyor Dalmedo haurà encarnat un cert paper de baula entre la tipografia periodística de l'arcaisme i la contemporània. El 8 de febrer de 1939, poques hores abans de la caiguda de l'illa en poder dels franquistes, havia finalitzat la tirada del postrem número de La Voz de Menorca. Havent tornat d'un petit periple de purgació política, seria cridat pel fundador i propietari del diari insular Menorca, la primera capçalera de la represa periodística. De la perícia del senyor Dalmedo sortí, idò, el primer exemplar (1 de febrer de 1941) del periòdic falangista de Fernando Jansà, un cronista catòlic que actuava aleshores com a Jefe de Prensa y Propaganda del Movimiento. El sarcasme rau en què havia muntat el primer número pro franquista amb les mateixes caixes i la mateixa Marinoni de la caiguda republicana del 39. Avui l'hem acomiadat a l'altra vida. Aquí baix, però, el tindrem per un mestre tipògraf. L'últim d'una era que ha volat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Jaume Rosselló, fa mes de 11 anys
Excel·lent
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris