algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Josep Miquel Guàrdia i la llengua catalana

Josep Miquel Guàrdia i Bagur, aquest metge i erudit nascut a Alaior el 1830, nacionalitzat francès a 34 anys i mort a París el 1997, al qual qualificà Joaquim Verdaguer de "menorquí indòmit", va culminar, ja en plena maduresa, la traducció al francès de Lo somni, de Bernat Metge (pour la première fois, diu el títol de l'obra). Al pròleg de Le Songe, l'humanista menorquí afirma amb rotunditat (i som al 1889!): "El català és viu, ple encara de saba, intèrpret fidel de la raça forta, activa, valenta, emprenedora, aventurera... i que no està disposada a abdicar. Els vertaders catalanistes, clarividents, patriotes s'han proposat de salvar llur llengua nacional, que no és, de cert, el castellà, de la fatalitat que l'empeny a degenerar en patois, d'arrabassar-la de la mort".

Allà on el lector lligi "raça", cal entendre aquest mot encara lliure de les connotacions negatives que arrossega avui. Considerem-lo sinònim de "poble".

Continua: " Si els catalans aconsegueixen de salvar llur llengua d'una metamorfosi mortal, hauran, a la vegada, salvat la pàtria catalana. (...) No és mai massa tard per resistir la mort. El dia que Catalunya haurà perdut la seva llengua, ja no tindrà més personalitat".

Com que és possible que molts conciutadans, que veuen escrit el nom d'en Guàrdia a l'enfront de l'IES d'Alaior, no coneguin el pensament del doctor, n'aportaré un tast, sortit de la mateixa font esmentada: "Tot volent ser amos de casa seva, els catalans han reprès l'idioma matern, no ja per servir-se'n entre ells, en família, sinó per conrear-lo literàriament, per depurar-lo, rectificar-lo i polir-lo; en una paraula, per fer-ne un instrument dòcil i precís al servei del pensament, de la imaginació i del sentiment. Puix que la raça reviu, cal que la llengua revisqui. Puix que Catalunya reneix, cal que la llengua reneixi amb ella". En plena Renaixença, Guàrdia no pot concebre, doncs, la nació sense la identitat lingüística, com la nació espanyola no l'entendria sense el castellà.

No obstant açò, "el català, altrament, ja no és parlat més que a Catalunya i a les Illes Balears, on la tradició s'ha mantingut, a despit de les variants dialectals. Així i tot, ha sofert greus alteracions, particularment a les ciutats, per causes diferents, la principal de les quals i la més eficaç és la invasió de l'espanyol (...) Com resistir a aquesta acció dissolvent? Tot fa pressentir que Catalunya i les Balears, llevat que no esdevenguin independents i autònomes, patiran la sort del Rosselló, de la Cerdanya, de l'antic Regne de València; en poques paraules, dels antics països de llengua catalana, en què el català ha desaparegut, tendeix a desaparèixer o a degenerar en patois...". Per tant, no han d'enganyar ningú els qui, emparant-se en la defensa de les "modalitats", neguen el pa i la sal a la tradició unitària del català com a llengua de cultura.

Els enemics de la nostra llengua tenen més dèries: "...I el govern central, tot perseguint la quimera de la unitat administrativa, tracta de rebels, de separatistes, aquests conservadors convençuts, que han jurat d'intentar-ho tot a través dels mitjans legals i pacífics per salvar la pàtria". Sonen molt actuals i vives les reflexions suara transcrites.

Llegim encara: "Els catalans volen viure la vida nacional tot conservant la llengua dels seus ancestres. (...) La solució reclama tota l'energia vital de la raça, tot albirant l'avenir amb resolució i amb la comprensió millor del passat. (...) Certament, el futur és fosc, talment que molts resten inerts, mancats d'esperança, es mostren indiferents, deserten del combat. Per què aquesta inèrcia, aquest desolador escepticisme? Cal viure. Viure d'enyorances? No, sinó d'esperança, de fe, de confiança... Per què obstinar-se a enterrar un idioma que no és mort, que no vol morir i la vitalitat del qual és innegable?".

Diuen que Josep M. Guàrdia s'apassionava, empès per l'afany de ser fidel a si mateix. Pot ser que fos així. Però aquests mots precedents em semblen més tost bastant lúcids.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per J.G., fa mes de 11 anys
Un article excel·lent. Gràcies, Casesnoves.
Valoració:3menosmas
Per Gabriel, fa mes de 11 anys
I n'hi ha que diuen que no hi va haver consciència nacionalista a les illes Balears fins que apareix Miquel dels Sants Oliver!

Magnífic article i bon recordatori: Guàrdia, contra tots els que proclamen el contrari, utilitzava el terme independència amb plena consciència del significat! Més que metge era un sociolingüista avançat!
Valoració:6menosmas
Per INDESINENTER, fa mes de 11 anys
Amb data de maig de 1890, el metge menorquí Josep Miquel Guàrdia, resident a París, remet un escrit a L'Avens amb un pensament d'una gran lucidesa: «No sé per què han adoptat a Catalunya lo nom bàrbaro de catalanistes, ja que als catalans basta ser catalans i no més; això és, fills i amants de la pàtria catalana, com n'Almirall i alguns altres, qui no tenen que veure amb los que en llatí se diuen versipelles, perquè són com aquells animals qui muden de pell, mig catalans i mig castellans, i en efecte sens nacionalitat ni caràcter». Guàrdia conclou aquella carta amb una manifestació prou clara: «Així ho creu un demòcrata republicà, i no de quinze dies, qui desitja coralment la independència, la llibertat i la prosperitat i l'avenç de la pàtria catalana».
La Identitat Reeixida (Perifèrics, 2002), Bartomeu Mestre i Sureda
Valoració:8menosmas
Per Detallista, fa mes de 11 anys
Un petit error que es veu d'immediat: no va morir el 1997, sinó el 1897. Un personatge molt interessant!


Valoració:7menosmas
Per El comte Mal, fa mes de 11 anys
Cagondell, i aquest home va viure 167 anys? Degué veure de tot. Salut i força!
Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris