algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Remors de Simfònica

La gent encarregada de dur endavant les polítiques culturals de les institucions solen passar llargues temporades de neguit, que assoleixen el cim amb motiu de l'elaboració dels pressuposts en temps de crisi. Hi ha una etapa de mutisme, que afavoreix l'especulació i l'angoixa, perquè els responsables de les polítiques culturals no saben a què podran fer front, en quines misèries hauran d'aprendre a navegar i quins paperots hauran de fer amb aquelles persones els projectes de les quals havien estat aprovats de paraula. Val a dir que aquestes incerteses restringents se solen donar en quasi totes les àrees de poder, però una certa part de la cultura sempre s'ha presentada embolcallada en una aura d'elitisme que la posa en primera línia de foc: a més, s'ha de comptar quasi sempre amb la preparació deficient i la sensibilitat uralítica d'aquells que, en definitiva, tenen la darrera paraula comptable. De la consideració de la cultura per alguns governs, n'és expressió ominosa el fet que sovint s'hagi deixat en mans de persones -algunes dones, ai las- meridianament poc qualificades per pilotar aquest petit vaixell per la ruta dels freus.

Aquests dies, remors d'inquietud formen un fons acústic en el món de la cultura illenca. I, si afinau una mica l'oïda, aquest sentit acabarà conduint-vos a la Simfònica, ja que és d'on les remors d'inquietud arriben més afinades. Tots els governants del nostre país, amb comandament cultural, s'han preguntat molt sovint com es poden reduir els pressupostos destinats a la Simfònica. D'altres no s'han atrevit a manifestar-ho en veu alta, però se sap que s'han preguntat com es pot, simplement, fer-la desaparèixer.

Servidor crec que els segons tenen les seves raons, però no els altres. Que un governant vulgui prescindir de l'orquestra no ens ha de sorprendre. A més, trobarà bons arguments: per exemple, una ciutat com Palma no ho pot tenir tot. Si tenim orquestra, per què no una gran companyia de teatre estable? O per què no una escola superior de circ? I una facultat de Medicina? Ara, allò que no s'entén és que alguns governants es plantegin com empobrir encara més la Simfònica. Una orquestra pot anar envant o enrere, i fins pot desaparèixer: allò que no pot fer és enquistar-se en la vida d'una comunitat i acabar fossilitzant-se en la rutina.

Ara, que ha tornat Salvador Brotons, la Simfònica té una bona oportunitat per enrobustir-se i organitzar el futur. Si hom sap on va, el pressupost cau en un terreny abonat. Si hi ha indefinició i desconcert, els diners no ho solucionaran. Però no estam en aquest segon supòsit. Passa que la Simfònica necessita sentir-se una mica més estimada, no ja pel públic, que s'hi sent, sinó pels diferents governs -comunitari, insulars, municipals- que n'han assumit la responsabilitat. Els pressupostos poden ser, de vegades, poemes d'amor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris