muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
13°

Menys memòria històrica i més coneixements històrics

No sempre els noms de lloc solen avenir-se bé amb la història, siguin noms de llocs rurals, siguin noms de llocs urbans. En els primers, és de tothom sabut que aquelles propietats rurals conegudes amb el nom dels seus posseïdors, quan el bon rei En Jaume ens reincorporà a la civilització occidental, els noms dels propietaris musulmans foren esborrats i registrats amb els noms dels nous amos. El Repartiment de Mallorca en dóna fe. En aquelles saons no valgueren les excuses municipals relatives a l'arrelament del nom com a hores d'ara passa amb el col·legi de Gènova que porta el nom de Colegio Eugenio López, a la forastera. El Consell Escolar li vol canviar el nom i les portentoses llumeneres municipals han decidit que el nom del senyor López es manté ben arrelat (cosa que gosaria posar-ho en dubte) i no accepta el canvi proposat.

El senyor López era cosa grossa en el Ministeri d'Educació fa una trentena d'anys quan el col·legi, Escola de Gènova, per entendre'ns millor, es va fer. La ciutadania satisfeta pensà que tal nom era adient. A més, si havia posat els duros per fer-la, era una forma d'agraïment ciutadà que quedava com a bé. Les coses no sempre rutllen a gust de tothom i els docents que sabien qui era el senyor López foren de l'opinió que donar el nom d'un polític a un centre docent no era cosa assumible, sens dubte tal cosa eren ressabis de temps passats, hagut compte que tal senyor, era de suposar, duraria molt poc assegut a la cadira important. Com es lògic, als docents se'ls aplicà l'article vint-i-sis de la llei i la protesta a la paperera per no ser tan grollers com el Serafí Pitarra qui va documentar, clar i llampant, l'existència de tan essencial article. Efectivament va durar poc, ni tan sols pogué tallar la cinteta el dia de la inauguració.

Si el Consell Escolar considera oportú el canvi de nom, diria que l'arrelament no es manté tan fixat com opinen els tècnics municipals. És que encara necessita bons estalons per créixer i fruitar com toca? Qui fou tal senyor López? He sabut que va ésser director general de no sé què, del Ministeri en qüestió. I el genovesos tenen idea de qui fou tal persona? En aquelles saons, un director general podia durar o molt o poquíssim. Com l'anomenaven a dit, solia durar el temps que seuria qui el va triar, i devers l'any 1970 el responsable va durar, per desgràcia nostra, bastant, cinc anys i un dia més o manco. Ara, com el mèrit excels per arribar a ésser tal cosa, cosa grossa sens dubte, és haver perdut una batlia, sabem que la duració, en el millor dels casos, serà de quatre anys. Són avantatges de la democràcia que abans no podíem gaudir en saber quina seria la permanència a tal càrrec fonamental per a la vida moderna. I si hem de patir quatre anys de desmesures generades per tants de directors generals com hi ha, paciència, més temps va viure Matussalem i res passà. Què són quatre anys comparats amb la immensitat de la vida?

Aquesta és una de les moltes, moltíssimes llobades antihistòriques que malmenen els noms que resten espargits per la toponímia urbana. Diuen les cròniques orals, la ràdio macuto d'altre temps, i ara en vies de progrés, ja que escriure, escriure és cosa poc freqüent, que durant la segona república se salvà de la damnatio memoriae el nom de Jafuda Cresques, perquè els tècnics municipals (?) que es dedicaven a canviar els noms dels carrers davant tal nom dubtaren i qui aguantava l'escala digué al company que s'havia enfilat al cim disposat a desfer la placa amb aquest nom.

- Alerta mosques! Deixa-la tranquil·la que no era més que una querida del rei En Jaume.

Si Jafuda s'hagués escrit com pertoca: Jehudà o Jafudà, tal cosa no hauria passat, emperò no deixa de tenir gràcia que les amistançades d'un rei tinguessin bo en plena eufòria republicana.

El contrari passà anys després, quan els tècnics municipals devers l'eixample s'inventaren una reina Laura que encara ara els historiadors més abrinats no han pogut identificar. I la tal reina Laura va sorgir en plena època franquista en la qual el mot monarquia no era més que un simple sinònim de dictadura, tirania o qualsevol mot que amb les seves corresponents variants ideològiques indicava el govern d'una sola persona.

Ara, recentment, dins el batibull de canvis i més canvis de nom passen altres coses. Abans de continuar voldria fer una reflexió a títol personal perquè sempre he pensat que la cosa més trista que li puga passar a una persona és que li posin el seu nom a un carrer. És la més directa condemna a una prompta arrabassada en el moment més impensat. Mirau quin paper el pobre Joan XXIII, o l'Arzobispo Obispo Miralles, o el mateix rei Sanxo de Mallorca, desterrat a un carrer de l'eixample quan degué ésser el més capaç dels monarques cristians mallorquins o l'amenaçat General Riera, que per allò de ser general va perillar que la seva recordança se n'anàs en orris.

Quelcom semblant ha patit el senyor Martínez Vargas, que en ple Hostalets ha desaparegut de cop i resposta per recuperar un topònim com Son Ventaiol, que ni els més vells del barri sabem on es trobava l'indret. La grafia Ventallol acaba de confondre la concurrència i la ubicació originària de tan ignot indret. Segons notícies, notícies oficioses, emperò de bona tinta, un dels criteris a seguir segons els assessors lingüístics de la Sala, un topònim sempre ha de tenir més valor que un simple nom. Exemple clar és el de la conversió de Son Moix Negre en Ono Estadi, prova fefaent que els criteris són canviants, mudants i falaguers com brins a l'aire. Ara bé, Martínez Vargas no és persona coneguda ara, emperò quan se li posà tal nom al carrer esmentat era el Magnífic Senyor Rector de la Universitat de Barcelona qui, al parer, va tenir un cert protagonisme en la construcció de l'edifici de l'Institut, l'Institut per antonomàsia, hereu de la gloriosa Universitat literària mallorquina, ara conegut com Institut Ramon Llull, on tingueren també acomodació l'escola de Comerç, l'Escola d'Arts i Oficis, més un aiguavés destinat a Biblioteca Provincial que mai fou ocupat per a tan noble ús. D'aquella època també és l'edifici de l'antiga Escola Normal de mestres, ara Institut Joan Alcover. El senyor Martínez Vargas ja no està en condicions per assabentar-se de tal malifeta, emperò després de més de vuitanta anys de presidir un carrer dels Hostalets ara li han esborrat el nom per posar-li un Son Ventallol (¡) que ningú, ni els més vells del barri, recordam on es trobava. Està ben clar que el Rector Martínez Vargas tampoc ningú, als Hostalets, sap qui fou, emperò els assessors de la Sala i si aquests són universitaris, més que mai, haurien de saber amb quins contraris juguen el partit, d'igual manera que haurien de saber que "hornabeque", dins la poliorcètica defensiva no és el mateix que un fortí, ni és un bastió, ni és un baluard. Pareix que els assessors no saben que el mot "hornabeque" deriva de l'alemany "hornwerk". No és un castellanisme, és un germanisme plenament acceptat i que en català rep el nom de "tenalla". En veritat sia dita, tal paraula es presta a confusions i el mot tenalla gosaria dir que, derivat del llatí, és un castellanisme pur i dur.

Per acabar amb aquests coverbos, propers a la desmemòria històrica, em deman quina culpa va tenir el tinent coronel Franco de ser germà del seu germà. Republicà de soca-rel, coses així passen a les millors famílies, heroi del vol del Plus Ultra, etc, etc. Segurament si hagués patit l'exili a un altre indret que no a Mallorca, o bé seria un heroi republicà o bé els seus propis confrares l'haurien apiolat per ésser germà del seu germà. Sabem com es produí l'avaria de l'hidroavió que el portava? Sabem on el portava? Sabem on volia anar? En aquest cas, el canvi tal volta sia adient, no entraré en disquisicions de caire polític i les lleis per absurdes que siguin han de ser d'obligat compliment, encara que moltes són d'obligat incompliment. En aquest, cas el que no em pareix bé és haver triat el nom del seu successor, persona que en qualsevol indret de Ciutat el seu nom seria digne d'honorar per la seva tasca intel·lectual, emperò per substituir un nom afectat per la Llei de Memòria històrica em pareix una burlesca decisió. Saben els assessors quina va ésser la feina que en plena joventut realitza tal successor devers els anys de la guerra civil? Féu de traductor del famós Conde Rossi i això em fa pensar que els assessors s'haurien d'informar bé de qüestions històriques, perquè la Memòria aquesta no sols ha de recordar la guerra incivil que ens va copsar. Hi ha moltes més coses que caldria tenir presents.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Fèlix, fa mes de 11 anys
Però que malament escriu aquest home! És més alambicat que en Vallès! Per favor, professor, seguiu els preceptistes: subjecte, verb i predicat!
Valoració:2menosmas
Per Joan Capó, fa mes de 11 anys
Eugenio López y López no era el nom de l'escola de la plaça dels patins (Berenguer de Palou)?
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris