algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:

El dissabte de Marek Hlasko (1958)

"Dissabte és un dia alegre. A tots els països es deixa la feina més prest. Les fàbriques de tots els afores en donen avís dues hores abans. El torners, fressadors, mecànics i electricistes renten les mans brutes de greix i llancen al vent la paraula sagrada: descans! Les oficines, els vestíbuls de les fàbriques, les bastides, les obres en construcció i els ports resten buits. Badellant de fatiga, els treballadors prenen a l'assalt els tramvies abarrotats, es barallen dins l'òmnibus -per als quals fan cues eternes-, s'adormen als trens de barri, s'alegren al davant de la perspectiva de diumenge en el camp. Dissabte, com tothom haurà observat, les persones es tornen més amables, més simpàtiques. En cap moment de la setmana no es veuen tants somriures com dissabte migdia.

Els comptables de front estret fan la mitja rialla tot pensant que podran restar a ca seva en calçotets al llarg de tot el diumenge. Els afeccionats a l'esport s'imaginen, somniant, les emocions que han de sentir als estadis. Els activistes provincians del Partit (comunista) acaronen la vana esperança de dormir dues hores més. Les jovenetes tanquen els ulls pensant en les voluptuositats que experimentaran en els passejos dominicals pel bosc. Els esportistes, els funcionaris de policia, els empleats dels consells municipals enfonsats en la rutina, els professors d'universitat, els vells, els nins, els porters de les fàbriques, els aviadors i els dentistes... Tots somriuen més fàcilment dissabte; és el dia que hom té més projectes, ambicions i somnis. I és que el país viu tot esperant diumenge...". Aquests textos corresponen a l'obra de l'escriptor polonès Marek Hlasko titulada Der achte Tag der Woche (El vuitè dia de la setmana) i en què es presenta d'alguna manera el testimoni del seu drama personal. Considerat com l'escriptor símbol dels primers anys de la postguerra a Polònia, fugí del país el 1958. Havia nascut el 1933. Establert a Israel, la terra promesa només fou per a ell un indret d'exili i la seva més amarga decepció. Evidentment, havia somniat una altra cosa que el pogués alliberar d'aquella profunda depressió. La cadena de frustracions el dugué al suïcidi el 1969.

Escrivia Domingo Manfredi: "Ara, Marek Hlasko va pel món exiliat, carregat amb el bagatge esgotador de tanta pena, que fa que li faci mal l'ànima sencera. Era comunista i probablement ho és encara, però la seva pàtria polonesa, comunista, n'ha renegat, del millor escriptor de les seves noves generacions, de l'esperança del règim en el camp literari, de l'obrer fet escriptor per vocació i premiat amb els més destacats guardons del seu país. I Marek Hlasko es troba ara buit de vocació, perquè el guanya la nostàlgia de la seva terra, més forta que la llum encegadora d'occident, quelcom massa fort per a qui als dotze anys va veure entrar les tropes soviètiques a les ciutats poloneses, i des d'aleshores ha viscut el comunisme, alletat per ell".

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris