algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Història d'un botxí immune

Al laberint es forjà la crueltat del botxí, la seva astúcia llarga, el seu instint de supervivència, camaleònic. Allà havia crescut aquell sisè sentit que de vegades s'assemblava a la sensibilitat d'un reumàtic, d'un sinusític, davant dels canvis de temps -podia sentir als seus ossos, al clatell, la bonança, els indicis de pluja, les tempestes-, la seva discreció, la seva disponibilitat sàvia. D'ençà havia vist com de les cendres mortes s'erigia un món relativament nou, havia vist caure gairebé déus, ideologies, homes, dones, màscares, països, murs, tots engolits per la fatalitat, per la necessitat, la traïció, ell mateix n'havia esdevingut un mestre, havia après a mentir, a callar, a parlar amb cautela, a observar, a cercar dreceres, a delatar amics, familiars, el seu pobre, idiota, pare borratxo.

Després hi havia tot de coses minúscules, com a partícules elementals, que hi vivien pertot, que es relacionaven entre elles amb vincles inapreciables, però que a la seva manera encaixaven en un disseny que no defugia qualsevol explicació, qualsevol indici, qualsevol formulació prèvia quant a la seva relació, però s'agombolaven més enllà de cap evidència, s'agombolaven dins un disseny més ample, una guerra dins una altra guerra més ampla, una guerra dins una altra guerra, com aquell hivern dins un altre i un altre hivern, i aquelles partícules minúscules, com podien ésser ara un glop, un descans en el laberint, una nit tranquil·la enmig de l'horror, o la incertesa del dia que vindria a continuació; tot desharmonitzava amb si mateix i la seva contigüitat, i era atzarós, però hi encaixava, com una equació impossible però acurada, com a fractals, per aquella superfície, en aquell moment, no abans ni després, una línia de ruptura es dibuixava nítida com un xap de ganivet a una galta, i s'enfonyava en la pell amb un perfil gens arbitrari, indemostrable abans de la seva aparició, segons el bon sentit.

I com els sobtats excessos de violència que de cop i volta esclataven, corredisses, dispars, engrunes de pa, glops d'alcohol, crits; un instant abans tot era compassat, relaxat, lent, i ara, la bala cercava la bala, un cor i un cervell rebentaven amb una incisió catastròfica, quan encara no s'havia esvaït l'eco de l'exacta i puntual caiguda d'una agulla de pi sobre el terra, gronxada per la seva lleugeresa; tot encaixava, perfectament, i era la pura dissonància, i alhora la pura necessitat, un teló continu, quasi massís, una pantalla que es desenrotllava contínuament davant dels que fugien, dels que encalçaven, dels que vivien, dels que morien; una pantalla contínua on apareixien com a personatges contínuament l'atzar i la lògica amb una matemàtica que defugia qualsevol explicació però que hi era, com la lògica del discurs incoherent d'una boja que es confessa i s'interpel·la a si mateixa davant d'un mirall crispat.

Tots eren peces, partícules, fundes, recipients, i engrunes, i estris, pistoles, matxets, cossos que hi encaixaven i sortien a la llum amb la precisió d'un cicle de crisàlides, papallones zumzejants, cucs de seda, i ous negres i diminuts, partícules elementals, aferrades sobre el fons llis d'una capsa de cartró estotjada a unes golfes, vigilada i estudiada pels ulls d'un infant que no entenia res del que succeïa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris