algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Mengem-nos els pobres

Jonathan Swift, a A Modest Proposal, (Una humil proposta), escrita l'any 1729, es mostra preocupat pel creixement de la pobresa a la Irlanda del seu temps. Conta la gran molèstia que causen en els transeünts que pertot (pels camins, per les ciutats, a les portes de les cases) hi hagi dones que, arrossegant una tropa de fills, demanen almoina per a poder alimentar-los. Unes criatures que, com que en créixer no tendran feina, es faran lladres o hauran d'abandonar Irlanda per vendre's com a esclaus a les Barbados o per anar a lluitar pel pretendent de la corona espanyola (deu referir-se a la Guerra de Successió, de la qual encara en patim les conseqüències, tot i els resultats d'Arenys de Munt). La humil proposta que fa per acabar amb la superpoblació i amb la pobresa d'Irlanda és que els progenitors sense recursos venguin els seus fills com a carn. Diu que, segons un americà instruït que va conèixer a Londres, no hi ha res més suculent i nutritiu que un infant d'un any sa i ben pujat, tant si te'l serveixen rostit com al forn o bullit.

Entre diverses argumentacions ve a dir que, d'aquesta manera, i amb un consum "sostenible", es reduiria dràsticament el patiment d'aquests infants i el problema que suposa la pobresa per a la societat irlandesa: els nins consumits ja no podrien procrear i no incrementarien la legió dels pobres; mentre visquessin no patirien perquè estarien ben alimentats; els seus pares, que els podrien vendre a bon preu, podrien sobreviure millor i, els rics, comprant els fills als pobres, distribuirien una part dels seus béns. El sarcasme de Swift en aquest pamflet, escrit a l'estil dels tractats d'economia, encara que el sobrepassa, no desdiu gens del sarcasme i la crítica social que podem trobar en molts passatges dels seus Viatges de Gulliver, tot i que sovint se'n faci una lectura com si es tractàs d'un conte infantil.

No tenc constància que la proposta de Swift es dugués a la pràctica, però el que sí els han fet menjar, als compatriotes de l'autor, ha estat l'irlandès. En el seu temps els qui sabien parlar anglès eren minoria i bilingües; avui els qui són minoria i bilingües són els qui saben parlar irlandès. Aquest text, que vaig llegir per primera vegada fa molts d'anys (crec que va ser a Triunfo), m'ha vengut repetidament a la memòria, precisament quan veig algunes escenes de tudadissa d'aliments. No em referesc sols a la que es fa quotidianament a bona part de les llars i establiments alimentaris i de restauració d'occident; sinó, especialment, a unes altres que s'exterioritzen de manera molt més ofensiva: les subvencions per a la destrucció d'excedents; el llançament, com a sistema de protesta, de fruita i verdures o -aquests dies ho han mostrat els telenoticíes- abocament de llet a les carreteres o als rius; etc. Però també a l'expansiva moda de (di)lapidar (els dos mots hi escauen) aliments per fer bulla (tomàtigues, raïm o el que sigui que, esclafat, embruti).

Potser comença a ser hora que es canalitzin aquests actes tan impúdics moralment cap a sortides més dignes. Ja sé que som ingenu i que hi ha coses impossibles en eixa societat que vivim, però mentre es tuda tot aquest menjar, altra gent, més prop o més lluny, passa gana. Si qualque dia els afamats assalten els nostres rebosts, ningú no els ho podrà retreure. Potser, però, n'hi ha que pensen que destruir el menjar, en lloc de fer-lo arribar als que es moren de gana, és una manera de reduir la pobresa al món. Una manera molt semblant a la que, fa gairebé tres-cents anys, proposava Jonathan Swift.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Antoni Llull Martí, fa mes de 11 anys
Havent-hi al món tanta fam, consider que és immoral i escandalós això de tudar tant de menjar, i encara més tirant-lo. Les festes en les que un grup de gent es llança tomàtigues o qualsevol altre fruit, haurien d'estar prohibides per llei. La tomàtiga esclatada sobre una persona, amb el seu consentiment, no tan sols l'embruta per defora sinó també per dedins.
Pel que fa als extraordinaris viatges d'En Gulliver, sempre m'ha sorprès que hom els hagi considerat contes per a nins. I una cosa curiosa és que durant tot el temps de la Dictadura, en totes les traduccions publicades a Espanya que vaig tenir al meu abast hi faltava el del Viatge a Laputa, potser perquè la censura no l'admetia per la coincidència del nom amb una paraula grossera. Fa molts d'anys que se'n va publicar una traducció al català en la que hi eren tots, però no record quina era l'editorial.
Valoració:6menosmas
Per lil·liputenca, fa mes de 11 anys
Sarcàstic, punyent, amarg...Però encertadíssim!
Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris