algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
11°

Microones polític

L'aprensió fantasiosa de vegades és punyetera. Ho dic perquè quan els senyors i senyores diputats accedien al recinte parlamentari i passaven a prop d'algun il·lustre encausat, m'ha donat la impressió que es duien maquinalment la mà a la cartera, no sé si serà per esperit de supervivència o després de tot un estiu berenant, dinant i sopant amb notícies de continuada corruptela, circunstància que per força ha de crear un estat d'ànim molt determinat. Tant és així, que ara per ara esmussa un poc sentir aquí dedins les paraules "honorable senyor o honorable senyora". D'això no n'ha parlat el president Francesc Antich, de com ho faran els polítics perquè la institució estreni (anava a dir recuperi) una honorabilitat que de moment només és de boquilla i que estarà en entredit mentre estiguin aquí els qui tenen una mà sobre la seva acta de diputat i una altra sobre un sumari. Bé, el cas és que el discurs del president ha anat per altres camins.

Ha fet un perllongat, monòton i inacabable inventari dels problemes que té la comunitat, d'allò que ha fet el govern fins al moment, amb la minuciositat d'un Noé contant una per una les bestioles que entren dins l'arca. Ha estat una fatigosa, buida i poc engrescadora sessió, agreujada per la sensació física d'estar dins un microones, perquè es veu que ja havien tret l'aire condicionat; i no sé si ha estat la sufocació ambiental (jo tenia por que les cariàtides es posassin en tanga), però el cas és que els rostres dels assistents no han abandonat en cap moment una immutable i generalitzada expressió de desídia i de poc interès que fa pensar en la carestia que suposa al contribuent que aquests senyors vénguin aquí a avorrir-se. Ha estat una sessio llarga, extremadament densa i poc productiva.

Quan Francesc Antich havia fet cinquanta minuts de llarga lletania, han començat a cruixir els seients al ritme de les revinglades d'impaciència dels seus ocupants i s'han disparat els murmuris, que anaven en augment a mesura que el discurs s'encargolava dins un mar de xifres. Així que tot ha estat l'exposició d'un llarg inventari que ja coneixen de sobra els presents, en lloc de ser un ideari útil, cosa que indubtablement -i vista l'arrencada d'aquest curs polític- no coneixen ni de lluny aquests mateixos presents, a qui aconsell que en properes reunions duguin el Trivial, per passar l'estona. I davant d'aquest llistat eternal que ha farcit avui la intervenció presidencial, només se m'ocorr una pregunta: quan deixarem d'enumerar els símptomes de les nostres malalties per començar a administrar les medicines per curar-les?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris