nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
10°

La medicina unidimensional

- Grouxo Marx: Doctor, si em trobàs inconscient al carrer, què faria?
- Metge: L'atendria.
- Grouxo Marx: Com?
- Metge: Demanaria una analítica, recompte, fórmula...
Vivim un gran canvi en els referents que orienten l'exercici de les professions sanitàries. El paradigma modern de la medicina ha determinat un desenvolupament científic i tècnic magnífic, eixamplant els horitzons de les persones, però ha reduït les dimensions de la persona mancada de salut a elements massa sovint estrictament biològics i tècnics. Hem renunciat a una part important de nostra vocació de curar. Hem renunciat a cuidar, a acompanyar, a conhortar, a "com-patir". I resulta que tot això també és curar. La nostra brillant cultura sanitària considera les persones malaltes un problema tècnic que s'ha de reparar. El dolor i el sofriment esdevenen un problema tècnic. Així, a la medicina actual la destorben els crònics, els disminuïts, els malalts psíquics, els moribunds...

Els referents humanistes, que han informat tradicionalment la medicina, han estat fortament combatuts i fins i tot tinguts per acientífics. Temps era temps, les cultures tradicionals preparaven l'individu per a convertir-se en aliat del sofriment, de la curació i de la mort. Avui, l'imperatiu dels doblers s'autoproclama inqüestionable i s'autoconsidera l'únic valor de rendibilitat. Ara els centres sanitaris són comandats per gerents sense coneixements clínics ni experiència a atendre el sofriment humà. Decisions importants sobre la persona malalta ja no estan en mans dels professionals de la salut. Ara hi ha gestors de l'assistència als clients!. Ara es considera que dedicar temps a parlar, a escoltar, és car i per això s'ha de limitar.

S'ha de dir que confeccionar una historia clínica completa no és una pèrdua de temps. No podem reduir la nostra tasca a emplenar les dades que un ordinador ens demani, i així, tot aplicant uns codis preestablerts, fer el diagnòstic i aplicar el tractament que l'algoritme de torn ens marqui. Les proves, els protocols estandarditzats, les metanàlisis... configuren un pretès corpus científic mèdic del tot reduccionista, unidimensional, que serveix sols per a tranquil·litzar-nos. Avui pocs s'ocupen de la biografia, del món de les emocions de la persona malalta, de les seves expressions verbals i simbòliques, del seu entorn social i familiar. O és que tot això no forma part del fet d'emmalaltir, de l'expressió del dolor personal?

Les persones malaltes sols poden expressar el seu dolor amb paraules, però en intentar-ho solen trobar un professional més pendent dels signes, anomenats amb pretesa superioritat "clínics", que de les vivències, que no poden gaudir de la categoria superior de "clíniques". Definitivament hem renunciat a dues forces terapèutiques essencials: escoltar i parlar. I, mentrestant, floreixen medicines marginals, alternatives, que almenys escolten i parlen. La medicina actual diu que vol curar, però no sap cuidar atenent la persona integral. Aquest no és un càntic absurd contra el desenvolupament científic de les ciències de la salut, estic parlant de les actituds de les persones que ens dedicam a oficis relacionats amb la salut, i de les estructures sanitàries. Per això diré que aquells antics hospitals de l'era pretecnològica cuidaven, acompanyaven les persones en el seus sofriments i en el seu dolor, i exercien la compassió en el seu més noble sentit mèdic: tot allò que avui no tenim, tot allò que avui no fem.

Medicina per a la persona
Aquests dies, una multinacional farmacèutica fa un espot publicitari que per mi transgredeix tota ètica, ja que provoca autèntica alarma sociosanitària amb finalitats comercials. La multinacional ens avisa: podem estar malalts patint un determinat tipus d'hepatitis i no ser-ne conscients, ja que no en presentam cap símptoma!. Tot seguit ens n'ofereix la solució: anar a la farmàcia i comprar una prova analítica. A més de fer saltar totes les alarmes hipocondríaques de les persones i augmentar-ne l'angoixa, aquesta multinacional ens empeny a comprar un producte al marge de tota valoració clínica que pugui determinar la seva conveniència. Les indústries s'encarreguen de difondre discursos distorsionats i manipuladors; tècniques de mercat -fins i tot de dubtosa correcció-, no els en falten. El mercantilisme arramba amb tot.

L'opinió pública té la seva confiança dipositada cada cop més exclusivament en nous fàrmacs i nous aparells. Per això també bona part dels hospitals actuals consideren que estan al dia, si posseeixen els darrers avanços tecnològics. Distorsionada per aquestes influències, la societat actual atorga a la tècnica propietats sanadores absolutes, la considera omnipotent, o a punt de ser-ho. De les sèries mèdiques televisives, en podem observar alguns extrems:

- La nostra societat està exigint que es faci tot el que calgui per a vèncer la mort.
- La relació metge-malalt ha canviat radicalment. Ara hi intervenen polítics, gerents, advocats, asseguradores públiques i privades...
- Les creences i expectatives de la societat respecte de la salut comencen a no conèixer límits.
- S'exigeix que la medicina es comporti com una ciència exacta; s'exigeix que la tecnologia sigui infal·lible.
- El metges protagonistes són salvífics al límit de l'impossible.
Una fantasia creix a la nostra societat: la mort comença a no tenir lloc a la vida.
Però, no ha arribat l'hora de preguntar-nos: quins són els objectius de la medicina?

La persona no és sols un bocí de naturalesa, això seria una mutilació antropològica. Les persones som úniques i individuals, i les malalties abasten tots els nostres àmbits: físic, emocional, familiar, social i espiritual.
L'objecte de la medicina és la persona integral, per això crec que l'ofici de curar implica proporcionar a la persona malalta els recursos tècnics, però també emocionals, i fins i tot espirituals, per a afrontar una determinada situació de malaltia, de dolor en la seva vida, o per afrontar l'arribada de la mort.

Cal incloure l'espiritualitat no sols en un estricte sentit religiós, sinó també com a reconeixement de la consciència, del jo, de la unicitat, a partir de la qual tota persona és i se sent ella mateixa. Aquesta medicina "de la persona" no pot ésser un tipus de medicina; ha d'ésser el timó que orienti tota la pràctica de la medicina.
Escoltar i parlar és l'acte fonamental, i constitueix la base de la relació metge-malalt. L'encontre clínic malalt-metge ja està contribuint a la teràpia.
La paraula és sanadora, transmissora de pau interior, de confort, de salut, d'acompanyament.
Tot això és curar.
Tot això és sanar.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan López Ferré, fa mes de 11 anys
El copiar els models de gestió empresarial porta a la pràctica de la medicina industrial. L'adoració del déu quantum: com més millor, més visites, més operacions, menys estada mitjana, clikar caselles de l'ordinador sense mirar el pacient a la cara. Després resulta que les persones estan més malaltes que mai ja que augmenten sense parar les llistes d'espera i se senten més infeliços del que van ser els seus pares que disposaven de molt menys. Una pena.
Valoració:0menosmas
Per toni pons, fa mes de 11 anys
u article genial, amb tos els seus aspectes. pot ser cal denunciar una mica més tota la manipulacio de l'indústria farmacològia. Per si algu te més iterés en reflexionar en aquesta mateixa línia els convid a conectar-vos a la segúent plana web www.humanizar.es
Valoració:7menosmas
Per Joan A. Coll, fa mes de 11 anys
Com a professional de la medicina també compartesc plenament la filosofia d´aquest article. Però no trobes, Victorí, que és precisament dins la psiquiatria actual o, com a mínim, dins del seu corrent predominant, on resulta encara més xocant aquesta manca de fe en la persona malalta i en la seva capacitat de guariment, i on el psiquiatre massa sovint s´encastella en el seu tron de científic fred, amb tot un arsenal farmacològic cada dia més abundant i sofisticat, menyspreant altres opcions psicoterapèutiques, i deixant molt de banda tot això que comentes de l´escolta càlida, empatia i capacitat de comprensió?
Valoració:5menosmas
Per Enric Benito, fa mes de 11 anys
Es un goig poder llegir magnific tex que com a professional comparteixo aboslutament. Enhorabona al diari per donar oportunitat de expresarse a aquest mege que a mes de cantar bé ens dona aquesta mostra de saviesa
Valoració:6menosmas
Per Lo Mascle Roig, fa mes de 11 anys
És obvi que Victorí Planells hauria de ser un col·laborador fix d'aquest diari. Té coses a dir i les diu bé. Aquest article és un monument de saviesa i d'humanitat.
Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris