algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
15°

Vull treballar a France Telecom

Sempre m'ha agradat la lectura de les estadístiques de suïcidi. Suposo que és una perversió com qualsevol altra, talment la que em porta a mirar-me amb interès les pel·lícules de zombis o totes aquelles on surt Meryl Streep. Potser tot deriva d'una de les lectures més fascinadores que, al meu parer, pot fer-se, la de l'obra El suïcidi, d'aquell senyor tan savi que era Émile Durkheim. Les consideracions que entorn del tema va fer Albert Camus a El mite de Sísif no passen de ser una bella joguina de filosofies impalpables al costat del que va arribar a intuir Durkheim, que va parlar de suïcidis altruistes, egoistes, fatalistes, protagonistes i anòmics, intentant desmuntar totes les fal·làcies que fins aleshores intentaven explicar el perquè d'una decisió tan irrevocable. La conclusió del Durkheim era que el suïcidi per anomia era el més comú en el si de les nostres societats, marcades per la disgregació dels vincles, per la desintegració de les velles institucions d'acollida i de sentit. El desencantament del món portat a la vida moral dels individus: això porta a l'anomia -al buit: no se sap què fer ni a què acollir-se-, i al suïcidi.

El més curiós, però, és que les taxes de suïcidi són constants; any rere any la quantitat de persones que es maten en un determinat país es manté més o menys estable: és com si cada societat ‘produís' -any rere any!- un determinat número de persones que prenen aquesta decisió, gairebé d'una manera màgica. M'explico: per cada 100.000 homes n'hi ha, a Espanya, 12 que es suïciden, així almenys va ser l'any 2008. Si mirem, però, els anys anteriors (2007, 2006, 2005...), veiem que la xifra no varia gaire, només en unes quantes dècimes. Pel que fa a les dones, elles tenen molta menys tendència a matar-se, sent les seves xifres també constants, però, encara que tres vegades inferiors: 3,9 dones de cada 100.000. Cada societat manté una taxa de suïcidis generalment idèntica. Sent les coses així, estalviem-nos moltes sorpreses. A França, aquesta taxa és del 26,9 homes de cada 100.000, notablement superior a l'espanyola. Ho dic perquè els titulars i les notícies que ens parlen dels 23 empleats de France Telecom que han decidit matar-se des de començament d'any no han tingut en compte que ens trobem davant d'una empresa que té -o tenia- 100.000 treballadors, repartits per tot el país.

La taxa de suïcidi que s'hi dóna ens pot moure al sensacionalisme, encara que hem d'admetre que es troba dins de la normalitat. 23 treballadors d'una empresa s'han matat! Oh, un gran titular! Però s'ha de mirar el volum humà a què ens acarem i el comportament suïcida de França. Cap dels noticiaris televisius, ni cap article de diari no ha anat a avaluar si ens trobem o no davant d'una anomalia; tots venien a dir que ha estat la privatització de la companyia la que ha abocat a un estrès insuportable als seus treballadors. I és possible: l'arribada de la igualtat entre homes i dones també va fer disparar el suïcidi masculí. I és que la vida és dura, telefonistes.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Xesca, fa mes de 11 anys
Ni cínic ni fastigós. Interessantíssim i molt ben escrit.
Valoració:1menosmas
Per dr house, fa mes de 11 anys
Melcior, ets dels millors escriptors que tenim a Mallorca. Encara més si tenim en compte la teva edat.

Però a cops ets massa cínic, fregant el fàstic.
Valoració:-6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris