muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Les illes particulars (1444)

Juan de Mena enllestia la seva composició més famosa, El laberinto de fortuna, també conegut com les "tres-centes", puix que consisteix en dues-centes noranta-set coples d'art major, a través de les quals ens ofereix una visió al·legòrica del món que aconsegueix accents de gran elevació èpica. I en un dels seus capítols ens parla de les illes de la Mediterrània, que veu llunyanes i lliures i no sotmeses als continents, com per dissort s'esdevé.
"La mar aixímateix se'ns representa,/ amb totes les illes a dins descobertes,/ també en les aigües vives i mortes,/ i on la bonança no tem la tempesta;/ les Estegades, que són nou en el compte,/ Rodes i Creta, la de cent ciutats,/ Cíclades, a les quals, qui les vegi, en destriarà la seixantena./ Naxon, la rodona es volgué mostrar,/ Colcos, Ortigia, anomenada Del·los,/ de la qual és Del·los el seu déu,/ que els poetes solen invocar;/ i vérem les illes Eòlies estar,/ Icària a la qual el nàufrag donà,/ d'Icar el nom que mai no perdé,/ aquell que savi, volgué volar". Es refereix a Icar o Icarus, el personatge de la mitologia grega, fill de Daedalus, amb qui va fugir del Laberint gràcies a l'ajut d'unes ales fetes amb plomes i subjectes amb cera. La calor del sol va fondre la cera i Icar caigué a la mar.

I segueix el poeta: "Es mostrà Samos, les BALEARS, Còrsega, Bassis, les Vulcanees/ i altres partides que són per les mars./ Vérem Tanegra amb els tres altars,/ Pil·los, Patxinus, i més, l'Etneu i l'Etna./ On els focs insufla Tifeu,/ tot causant gemecs i crits dispars". Les illes Vulcabees són, segurament, les Eòlies, l'arxipèlag itàlic de la mar Tirrena al nord de Sicília, Lípari, Vulcano i Stromboli. Quan parla de Del·los o Dhilo, la menor de les Cíclades, ens suggereix la terra on es trobava el gran santuari d'Apol·lus i tambe el tresor i la seu de la primera confederació marítima d'Atenes. Se'n conserva un conjunt arqueològic format per santuaris, un teatre, habitatges amb mosaics i restes de port antic. De tot plegat podem observar que Juan de Mena (Còrdova, 1411-Torrelaguna, 1456), gran coneixedor dels clàssics, tenia uns coneixements geogràfics fora del comú d'aquell temps. La seva poesia, amb tendència ultracultista i llatinitzant, no haguera pogut ser d'altra manera, tot donant per sabuts, quan es dirigeix al lector, tot un seguit d'episodis del món clássic, amb barreja, com és natural, de llegenda i història. Quan parla de les Balears se li antulla un arxipèlag llunyà, entre el gran estol d'illes mediterrànies, en la mar de les sorpreses, on els déus bufen per les xemeneies volcàniques o hi ressonen els rius sotaterra.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris