nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Tribut de sang

Un dels elements més onerosos per a les nacions sense estat, durant bona part de la contemporaneïtat, va esser la participació forçada en els exèrcits de recluta massiva sorgits arran de la Revolució Francesa i les Guerres Napoleòniques. Aquests exèrcits eren un dels puntals, i sovint l'únic eficaç, que tenien els estats-nació per assimilar totes aquelles poblacions al·lògenes i evitar el sorgiment de moviments nacionalistes alternatius que no s'identificassin amb l'estat. No es tracta, en absolut d'un tema secundari, ja que va afectar milions d'homes joves pertanyents a l'Estat espanyol, França, Gran Bretanya, Itàlia, Àutria-Hongria, Bèlgica, Turquia i Rússia, per només posar alguns exemples evidents. De tota manera, la veritat és que ens manquen estudis i, les fonts, quasi totes estatals, rarament es refereixen a aquest tema. De tota manera, aquí i allà es poden anar trobant indicis del drama d'aculturació que patiren pobles sencers. En el cas de Mallorca, s'han de destacar alguns articles del sempre heterodox Gabriel Alomar.

Ens referim sobretot a En Juan quan va arribar (octubre del 1898), en el qual satiritza un mallorquí que torna castellanitzat del servei militar, i sobretot, Un aspecto del regionalismo. Consideraciones epistolares (també d'octubre del 1898). En el primer, un tal Joan arriba de fer el servei militar "tot canviat, amb uns mostatxos de pam, cap ben pelat, coll llarg i dret com un fus, estirat com si encara fes centinel·la". La feina del camp ja no li basta, voldria qualque cosa millor i es passa tot el dia per la vila "matant es temps per cafetins i tavernetes". En el segon article esmentat, Alomar defensa que els mallorquins facin el servei militar a la seva terra, entre d'altres motius perquè "para un mallorquín ha de ser mucho más dolorosa esa obligada estancia en tierra extraña, en continuo temor que la propia lengua le sirva de motivo para la reprensión o el castigo acostumbrados". És obvi que la recluta massiva de pagesos, obrers i menestrals que desconeixien el castellà devia esser una font de problemes, sobretot en temps de guerra.

Encara durant la Guerra Civil del 1936-1939, la llengua podia esser un factor de discriminació. Guillem Mas i Antoni Mateu, en el seu llibre Montuïri, l'esclafit de la crispació (2001) aporten el testimoni d'un soldat montuïrer, Bartomeu Ribas Andreu, Gurill, enviat per les autoritats franquistes a lluitar en els fronts peninsulars. En paraules textuals del mateix B. Ribas "els oficials, que eren forasters, no mos deixaven xerrar en mallorquí i com que noltros no sabíem xerrar altra cosa, no xerràvem". Ja en temps de pau, a l'inici dels anys seixanta, un grupet de mallorquins que feien el servei militar a la base de Son Sant Joan varen esser arrestats pel simple fet de parlar en català entre ells. Però més rarament, i en circumstàncies especials, el fet de parlar un idioma diferent a l'oficial, podia aportar alguns avantatges.

Així, al final de la Guerra de les Filipines, en el famós setge de Baler (1898-1899), el dels "últims de Filipines", Jaume Caldentey Nadal, un petrer, per ordre d'un tinent espanyol, va parlar en mallorquí amb un caporal de la guàrdia civil que s'havia passat als filipins. Caldentey no tan sols no va convèncer aquest caporal, que no va voler parlar en mallorquí, sinó que ell mateix va desertar poc després. No va tenir sort i sembla que posteriorment va morir en combat contra els espanyols. D'altra banda, si no hi va haver més tensions fou, probablement, perquè malgrat la retòrica castellanista i el monolingüisme oficial, sovint les unitats on els mallorquins eren majoritaris eren dirigides per oficials catalanoparlants que, oralment, utilitzaven l'única llengua que coneixien els joves reclutes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris