algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: 10°
11°

Verd vora el blau mariner

Hi ha dies que totes les idees i pensaments que et vénen al cap són pures inconveniències. En aquest tipus de situacions, la sosa càustica que conté la matèria gris està clarament molt per damunt dels nivells que serien convenients. La sosa càustica que hi ha al cervell és un component, amb tota certesa, no un hidròxid, perfectament conegut, però poc estudiat, que és el causant directa de les idees corrosives o més simplement de la mala llet.

Posats en aquesta situació, l'alta presència d'elements d'origen càustic fa que totes les idees que sorgeixen resultin tan netes d'impureses que els cossos receptors, o les ments, en la majoria casos, les rebutgin, s'irritin i s'emprenyin. Es creen situacions incòmodes que per un jubilat de la política, com som jo, no són gens aconsellables. Decidit a no indisposar-me amb ningú, he optat per agafar l'ordinador i anar-me'n eu moll. Contemplar el paisatge en un dia de setembre, de llum nítida, verd puixant i mar arrissada. Unes llesques de pa de Can Nas de Pollença, oli d'Alcúdia i tomàtigues d'una portassa de Llubí i vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga... a l'ipot, ha fet la resta.

És normal que fugin les ganes d'escriure. Mentre, el sol abandona la tarda i la foscor tapa el millor dels paisatges. I, el meu cap es troba esplendorosament net de paraules sòlides per posar a una pantalla d'ordinador. Entrat el vespre, un immens núvol d'enllumenat artificial ja s'ha menjat els rissos de l'aigua. A la fosca li han posat tanta llum que la nit ja no té paisatge, s'ha convertida simplement en un gran escenari sense decorat on transiten els noctàmbuls engalanats de les millors disfresses. Mir amb dolçor els dos personatges, d'una pintura de Rafel Jaume penjada a la paret, que fumen una pipa en una jaima en algun lloc del desert del Sàhara, probablement baix un cel exuberant ple d'esteles.

El mes de setembre guarda una càrrega d'energia com no ho fa altre mes de l'any. Acaben les vacances i comencen el col·legi i els grans i els nens s'enfronten a un nou curs. És un episodi reiterat que es repeteix inexorablement sense convertir-se en un drama, més bé diria que és un moment d'excitació, fins i tot, un moment que pot arribar a agafar la forma de l'optimisme. De tota manera, hauríem de veure si és el setembre el que desprèn aquesta especial energia o per el contrari és l'actitud de sobre esforç col·lectiu de la gent, per superar aquest escull anual, que omple el mes d'aquest aire peculiar.

Més enllà de la sosa càustica, que per cert ben combinada pot ésser un component ideal per a grans productes, en ocasions la falta d'escrúpols i l'absència de qualsevol principi cívic han convertit aquest mes singularment energètic en una època d'esdeveniments tràgics. I, com no, amb el temps, en un mes de sentides commemoracions. Dissortadament n'hi ha moltes per escollir. Jo, l'onze de setembre, com cada any, vaig pensar en Salvador Allende, en la seva lliçó cívica i moral, i en la seva valentia que restà clavada per sempre en els rostres pudents i hepàtics dels assassins. Vaig escoltar el seu discurs a la universitat de la ciutat mexicana de Guadalajara, el qual recoman. És una peça d'oratòria magnífica per incomodar i despertar consciències en un inici de curs. Es troba a YouTube.

La peresa per escriure i el paisatge de setembre m'han permès fer el que tenia ganes de fer: un petit homenatge els meus herois. El paisatge, sempre més fàcil de destruir que de reconstruir, ha estat important. La configuració del món, que podríem considerar metafòricament com un altre tipus de paisatge vital, seria avui molt diferent si en el seu moment personatges com Salvador Allende, Jacobo Arbenz, de Guatemala, Patrice Lumumba, del Congo, o Mohammad Mosaddeq, de l'Iran, no haguessin siguts expulsats violentament del poder. Una petita reflexió, sense acritud i amb mol d'afecte, per un inici de curs.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris