algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:

Temps fugit

Em vaig trobar de cop i volta amb el meu amic exdocent, prejubilat i neuròtic, en Pere, a la sortida d'un passadís de fusta i fang sobre uns clots excavats i febrils enmig de Palma. Em va explicar, mentre fèiem equilibris entre tanques, obrers fosforescents, buldozers descapotats, i altres calamitats necessàries, que havia rebut un xec amb un parell de doblers que no s'esperava. Qualcú havia urbanitzat uns quartons que li restaven d'una herència d'una antiga, oblidada, contradictòria propietat familiar, una gran casa un temps convertida en una barbacoa medieval, on els anys seixanta encara arribaven autocars plens de turistes que menjaven una mena de verro amb patates i ensalada, bevien vi de potada, miraven un espectacle medieval en què una dotzena d'esforçats s'estomacaven vestits de guerrers de l'època obscura. Després els turistes ballaven al compàs de la música refregida d'un grup que es passejava per hotels, revetles i saraus. Als seus quartons construiran adossats, i qui fos, tant és, li havia fet arribar un xec ridícul, però que almanco, deia, li serviria per pagar uns deutes, comprar tabac i convidar-me a uns gintònics.

Mentre bevíem contemplant el paisatge sollevat, en Pere recordava les vegades que inevitablement era convidat per qualcú de la seva família a la casa gran on aquelles batalles de verro i ferro tenien lloc desenes d'anys fa.
En Pere mirava la seva tia Eulàlia i la resta de la família des de l'extrem de la taula, on seia devora d'altres amics joves, germans i cosins i parents, i la mirava com es mira un quadre de la família arraconat a una escala ombrívola de la casa, a un lloc convenientment inútil i gairebé inobservat. Formava, la tia Eulàlia, i tota la família, segons la seva percepció, part d'un mobiliari convenientment obsolet, però present inevitablement com una tovallola a la sala de bany, lleugerament menys evident que un mirall penjat damunt de la pica d'un lavabo. A pesar de l'obligació tàcita i esportiva de menjar democràticament el menú dels turistes, havia deixat arraconat el seu plat ple de porcella amb la cotna reblanida i les patates, i tan sols havia espipellat una mica d'ensalada, i, finalment, havia tastat unes cullerades de gelat d'ametlla i unes engrunes de gató.

Sonava Strangers in the Night a través de la veu nasal de l'entusiasta cantant del grup, i de vegades en Pere mirava des de l'altell que s'obria a la clastra plena a vessar de taules, com unes dotzenes de turistes ballaven aferrats, la majoria travelant, i uns quants estirats i solemnes, gairebé extasiats, com valsistes vienesos, allà on moments abans hi havia hagut una incruenta, treballada i suada batalla medieval. Mirava també el seu cosí segon Lluís, i trobava natural que la seva blana flonjor melancòlica resplendís premonitòriament amb aquell fulgor mustiï en què Lluís es reconeixeria quasi secretament o joiosament anys més tard en les pel·lícules de Visconti, qui sap si en Tadzio, en von Assembach, en Helmut Berger o, sobretot en tota la família de La cadutta degli dei, -deixant de banda l'obvietat d'Il Gattopardo-, encoratjat per totes les branques familiars que, dues dècades llargues més tard, ja havien perdut fins i tot aquell palau temàtic a mans d'hipoteques impossibles, i del fill de l'amo, en Sebastià, una estrella emergent de l'empresariat, que ja començava a fer cara, subreptíciament, si qualcú hagués estat capaç de llegir el futur, de nou i modèlic tauró, per ventura d'un sabater de melena platejada, o d'un hoteler muntat en un descapotable japonès o fins i tot alemany.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni P, fa mes de 11 anys
Magnific article.-Toni P
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris