muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Manilles a les aules

Amb la seva darrera -i agosarada- proposta, Esperanza Aguirre ha demostrat un notable instint polític, posant-se al capdavant de la manifestació en lloc de patir les seves envestides. Reivindicant el paper d'agents de l'autoritat per als professionals docents, com a passa irrenunciable per combatre el que ella entén com a primer símptoma de l'esfondrament del principi d'autoritat, la virreina madrilenya ha demostrat una innegable astúcia -i també un evident oportunisme- reduint tot el problema de la violència a les aules a una simple qüestió d'ordre públic, deixant de costat el lamentable paper que juguen tants de pares superats i atemorits per uns fills immersos en un alarmant declivi ètic, amuntegats en un pou negre on s'ofeguen els més elementals valors.

Més que el fet en si mateix, allò realment estimulant del debat que està generant la proposta d'Aguirre és haver provocat un incendi ideològic al voltant de la dicotomia llibertat-autoritat, la gran icona conceptual damunt la qual una certa esquerra bulímica ha volgut bastir un discurs amb flaires estantisses del París de 1968. Una esquerra sense respostes enfront d'una dreta a la qual no li interessen les preguntes: tot plegat, una imatge bastant il·lustrativa de l'absoluta penúria d'idees que caracteritza una societat com la nostra, que esperoneja sense arribar a poder agafar aire, engrunada entre la utopia grafitera del professionals del botellot i el culte a la disciplina dels que volen omplir les aules d'antidisturbis amb manilles penjades a la cintura.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris