La vida és tan complicada com senzilla. Són paradoxes com les que vivim des que ens aixecam fins que ens n'anam a descansar, perquè veiem celebracions que es fan, recepcions, dimissions, remodelacions, disputes, rodes de premsa, això sí amb corbata i vestit de mudat. I el contrast, la paradoxa és el nostre entorn més immediat, aquell que, malgrat qualsevol factor o decisió política pareix com si no canviàs, sempre roman talment. La rutina de cada dia. Sent un informatiu, un vespre qualsevol. Parlen els líders polítics sobre que el "més difícil de la crisi ha passat". Ara estam en un "moment de dificultat". Intercanvis de crítiques entre Govern i oposició... paradoxes, les que vivim, amb el nostre entorn més immediat.

M'ho deia una molt bona amiga meva. Ho veia en sortir de la feina, un home de mitjana edat cercant entre els contenidors, entre les restes tirades d'un supermercat. A part de la imatge en viu, que afecta el sentiment, et du a reflexionar sobre aquell home, que segurament de paraules no n'entén, però sí que sap que viu en crisi permanent. La crisi és la seva rutina, el seu dia a dia. I pensar podria ser per a ell catastròfic. És el que feim la majoria: no pensar i seguir vivint, intentant complir amb la norma, aquella que dicten els que van amb el vestit de mudat.