nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

El descrèdit de la normalitat

La normalitat com a treball per al bon funcionament de les coses, des del llenguatge escrit fins a l'arquitectura, la fabricació d'automòbils o l'organització de la sanitat pública; o la normalitat com a ideal d'excel·lència en l'execució de tota empresa humana. Assolir els millors resultats a través de la normalitat és tan difícil que la majoria de persones la refusen i fugen de cap a solucions cridaneres, genialoides, confirmant que al nostre temps quasi tot està contaminat de l'espectacle com a aspiració generalitzada. Fins i tot, en molts de casos, quan hom ha aconseguit una obra magnífica en uns paràmetres de discreció, se sent temptat a afegir-hi alguns elements que la desfigurin, que impedeixin considerar-la normal.

És clar que sense el rebuig de la normalitat la història ens hauria privat d'una partida de genis i de les seves obres. També és cert que la normalitat creix per vies traumàtiques. La història de l'art ens ho ensenya. Però allò que sovint es mira d'amagar és que els que ampliaren la idea de normalitat ho feren prenent l'impuls en la normalitat anterior. La història de l'art també ens ensenya que els seus grans tresors afloren de la depuració i de la sedimentació dels moviments que l'acceleraren. No es pot partir d'enlloc, no es pot renovar el no res.

El descrèdit de la normalitat no l'han implantat els renovadors, aquesta gent que té el do de la memòria històrica: de la seva ciutat, de la seva feina, del seu art. És més aviat producte dels excessos innobles dels ignorants o de la megalomania dels més poderosos. Allò que queda de la normalitat arquitectònica i urbanística de les ciutats és sistemàticament assenyalat com a objectiu imperiós d'aquesta coartada oprobiosa i criminal coneguda com la ciutat del futur. És com si es volgués imposar com a dogma el supòsit improbable que la normalitat ens fa desgraciats i la baluerna brillant és l'ideal de les societats avançades.

En un ambient tan eufòricament tòxic, qualsevol canallada arquitectònica esdevé icona d'on sigui -com se sap, l'autor d'icones tenia una relació molt particular amb Déu. El llenguatge televisiu ens ha extraviat en un món d'efectes especials i de càmeres epilèptiques o afectades de la malaltia de pàrkinson. Hi ha programes que maregen -tal volta sia aquest el seu principal objectiu, a manca de continguts de més pes.

Un equip de qualsevulla esport no en venç un altre: l'esclafa, l'aboleix, l'humilia. Els excessos verbals, i tota casta d'excessos, només en mans dels més experts assoleixen eficiència i vistositat. Les genialitats del modernisme ens emocionen. Les obres dels modernistes mediocres són senzillament grotesques. I no, no cauré en la temptació d'extrapolar aquestes divagacions al marc de la nostra política, cosa que plantejaria enormes dificultats, perquè és on es cometen més beneitures amb el sentiment d'estar fent una genialitat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris