algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:

Quan una ciutat deixa de ser-ho

Una ciutat és un fenomen eminentment humà, sens dubte. Però cal demanar-se que pot arribar a passar quan creix i creix amb desmesura. Perquè podem sospitar que, a partir de certes dimensions, pot esser percebuda com a deshumanitzadora. Les megalòpolis no semblen resultar un hàbitat d'allò més convenient. Em provoca aquesta reflexió una breu estada a Berlín, com a base per a visitar Gransee i Templin, tornar a Brandenburg an der Havel i fer una mica el turista per Lübbenau i Cottbus, en el Niederlausitz. Conseqüència de la Segona Guerra Mundial, Berlín no té Altstadt, no té ciutat vella. La Porta de Brandenburg sens dubte és un símbol d'una eficàcia extraordinària però ni la famosa avinguda Unter den Linden ni l'illa dels Museus amb el de Pergam ni el proper Nikolai Viertel no constitueixen el que en diuen una Altstadt. Charlottenburg i Spandau, vells nuclis annexionats ja són una altra cosa.

Crec que aquest fet no ajuda gens el visitant a situar-se en la immensa ciutat, el qual pot massa fàcilment creure's que coneixent una mica els barris de Tiergarten i Mitte ja en té prou. Però no, Berlín és una ciutat essencialment escampada i haver fet el trajecte de l'autobús 100 des de l'estació de Tiergarten a l'Alexanderplatz o, fins i tot, el dels autobusos que fan la visita turística, no basta per a fer-se una idea de les seves dimensions reals. El fet de saber que té una trentena de grans parcs -a més de boscos com el de Grunewald, passeigs, jardins i jardinets atapeïts d'arbrat (de fet tota la ciutat és una immensa zona verda, una ciutat envaïda per uns arbres poderosos, de considerable altura)- pot ajudar a formar-se una mica d'idea de la seva extensió.

¿Quants de dies farien falta sols per a visitar aquests parcs i boscos? També pot ajudar-hi l'experiència d'espotonar-se pel barri de Dahlem, partint de l'encisador Jardí Botànic -el més gran d'Europa, diuen-, amb un mercat de petites paradetes, que s'allarga i s'allarga, de tota mena de plantes i estris de jardineria (els berlinesos, com els alemanys en general, hi tenen una gran tirada), passant pel campus de la Freie Universität i no massa enfora d'altres nombroses institucions com la Max-Planck-Gesellschaft, l'Institut Arqueològic Alemany, etc, a la recerca del complex de museus que es troba entre l'Arminallee i Lansstrasse i que inclou l'Etnològic i els dedicats a l'Est asiàtic, a l'art de l'Índia i a les cultures populars europees -tots els quals es troben actualment tancats i en obres- per a després, molt fatigosament i gràcies a un petit pla que amablement ens ha fet un policia, arribar -després de caminar tres o quatre quilòmetres més- al Brucke-Museum, una fundació dedicada a la plàstica expressionista. En definitiva, un acaba per no saber on es troba i no localitza cap mitjà de transport per a sortir-ne, i arriba a la conclusió que l'experiència podria donar material més que suficient per a crear el mite de la megalòpoli capaç d'engolir i fer perdre el visitant que s'hi arrisca amb presses i sense pigall.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris