Com no podia ser d'una altra manera, el mateix cap de setmana que l'ínclita Rosa Estaràs ens deia adéu per retirar-se, a jornada completa, al seu refugi europeista d'un parell mallorquí de milers d'euros mensuals, a Catalunya un poblet feia la primera passa per a la construcció d'un altre tipus d'estat. Aquests dos fets quasi simultanis en el temps no són ni una casualitat, ni ens serveixen per a una comparació fàcil, sinó que són un exemple clar de quin és el nostre surrealisme diari. Fa tant temps que ens hem instal·lat entre caixes de Cola-cao i ascensors que no van enlloc que l'excusa de l'arítmia i la persecució política de la mà dreta de Matas i Cañellas ni ens commou, ni ens indigna. Com a molt, ens inspira un lleu somriure pensant en la feta de la valldemossina: després de fermar la jubilació a Europa, abandona el naufragi. I és que els ingenus que la vàrem veure com passava amb total naturalitat dels plors i desconsols per la decapitació política de Cañellas a l'aferrada d'entusiasme a l'ara fugitiu Matas ens esperàvem que protagonitzàs un parell més de capítols.

Record quan l'expresident Cañellas va remodelar el seu govern i van entrar en escena Estaràs, Matas, Cirer, Flaquer... La quintada del biberó. Joves cadells amb moltes ganes i grans expectatives que el condemnat pel cas túnel de Sóller ens va presentar com la gran esperança blanca. Hem hagut d'esperar dècades per arribar a entendre l'il·limitat clientelisme de la seva manera de gestionar i, especialment, les conseqüències ètiques i econòmiques de tot plegat. Per això, ara, en plena convulsió de judicis, acusacions, investigacions patrimonials i sumaris interminables i vergonyosos, tant ens fa si al front dels conservadors roman l'ínclita o el seu successor digitat. Aquí, com a la cort de Castella, "tanto monta, monta tanto Estaràs como Bauzà".

Per tot això, ara només ens cal esperar que entre ells, entre congrés i congrés, i amb l'ajuda de la seva implacable -que no impecable- gestió anterior es produeixi una necessària lluita intestina. A alguns el resultat amb personatges com Delgado i Bauzà ens dispara totes les alarmes. Vénen temps de fingit bilingüisme i tolerància. Sembla que els que parlen català a la intimitat dels seus palaus estan preparant l'assalt. I això es produirà quan a molts pobles de Catalunya preparen el seu altre assalt, encara que simbòlic. Un assalt per la defensa ferma de la seva llengua, de la seva cultura, de la seva història... En definitiva, per deixar clara la diferència.