La cultura d'estiu va plegant veles. Com a temps de transgressions, l'estiu també és propici a les bajanades exquisides, a les buidors més brillants, al glamur del no-res. Quant a aquest darrer apartat, però, no és innocu, com podria semblar, perquè el format de glamur del no-res és un estat de l'ànima en què ella mateixa es mostra més banal que mai. Les grans concentracions glamuroses tot sovint són un mantell de lluentons que cobreix les maniobres i les transaccions dels grans encants. De tota manera, l'estiu ens ha ofert alguns valuosos moments musicals sota les estrelles i enmig d'una basca de canvi climàtic. I altres instants memorables. Però, en general, durant l'estiu s'accentua la frivolitat estèril i el caprici amb finançament institucional. Bé, què hem d'anar a dir que no se sàpiga massa? Ara, en fi, s'acaba l'estiu i se suposa que podem esperar un canvi d'orientació en les programacions culturals del país.
El nou curs s'anuncia amb una rentrée batejada com la Nit de l'Art, sobre la necessitat de la qual s'ha establit un acord que, de portes a fora, sembla molt compacte. No sé si a hores d'ara resultaria grotesca una mínima manifestació de dissidència respecte d'aquest esdeveniment social. Servidor crec que la podria argumentar en el sobrepès assolit els darrers anys pel capítol de les celebracions, que inevitablement es produeixen en detriment de la relació normal del ciutadà amb, per exemple, l'obra d'art exposada en un espai qualsevol, de propietat privada o institucional. Aquesta afirmació es basaria en una simple constatació: com més assistència als actes inaugurals, menor atenció a l'obra exposada: amb l'afegit decisiu que la immensa majoria de la gent que assisteix a les inauguracions no torna a contemplar l'obra d'art en les condicions mínimes de silenci i recolliment per explorar-ne la capacitat de comunicació.
I més encara: servidor em pregunt, a hores d'ara, quantes mostres, accions, instal·lacions i modalitats novedoses de presentar-nos productes culturals s'assagen o ja s'han programat, amb la pèrfida intenció d'"impactar-nos" -per Déu, quins objectius més primaris s'han proposat alguns artistes, comissaris i altra gent del ram. Potser fins i tot algú ens voldrà escandalitzar..., oblidant que ja ha perdut fins i tot la simple oportunitat de desorientar-nos. Fan una mica de pena els artistes que volen arribar-nos per aquestes vies. Ignoren que aquest temps ja és passat.
Que llegeixin les memòries de Luis Buñuel, i sabran que, en opinió d'aquesta força de la naturalesa, la provocació, en art, qüestionava el sistema, quan ells eren joves -quin temps-, però que ara el sistema ja està vacunat contra tots els virus de l'escàndol. Tal vegada, alguns s'ho repensarien si poguessin saber fins a quin punt ens avorreixen, fins a quin punt els oblidam enmig de la indiferència que molts tenim emmagatzemada en els nostres arsenals de supervivència. L'oblit és mutu, com és natural, i això és bo per a les dues parts. És mel.
