Dijous de la setmana passada Melcior Comes firmava un molt bon article en què mostrava el seu estupor davant el fet que la majoria de detractors del cine de Hollywood estiguin al corrent de totes les novetats que produeix la indústria americana. ¿És masoquisme?, s'interrogava l'articulista. No, és hipocresia, concloïa a la fi.
Hi estic d'acord, però només en part. Vull dir que deu ser cert que hi ha cinèfils que, a causa d'uns prejudicis ideològics granítics, no reconeixen el gust que passen en veure els espectacles que Hollywood els regala. Ara bé: crec que són més els cinèfils que, també a causa d'uns prejudicis ideològics granítics, desconeixen què és Hollywood avui, i per tant en tenen una visió tòpica i limitada.
¿Hollywood només factura pel·lícules d'acció, comedietes estúpides i drames sentimentals? Mentida. En tota la seva història, mai com ara no havia presentat una oferta tan diversa de pel·lícules. És una diversitat, a més, completa. És a dir, de gèneres, però també de temes, tons, ideologies, registres i estils.
La mitificació del passat i el desdeny del present és la millor recepta per acabar ofuscat i no entendre res. ¿Segur que el Hollywood clàssic era molt millor que el d'ara? No m'ho pareix. Ford, Hawks, Hitchcock i Wilder, per confegir un panteó d'intocables, eren genials. No ho eren més, però, que Scorsese, Spielberg, Eastwood i Coppola -el prestigi dels quals es ressent del fet que encara no són morts. Igualment, els grans directors de segona fila del cine americà daurat -posem un Wyler, un Walsh i un Vidor- tampoc no eren superiors als grans de segona fila d'avui -posem un Scott (Ridley), un Mann i un Weir.
Les estrelles d'ahir, immortals, tampoc brillaven més que les d'avui. ¿Bogart? Pacino. ¿Cagney? De Niro. ¿Dean? Gyllenhaal. ¿Gardner? Blanchett. ¿Bacall? Streep. ¿Hepburn? Winslet. Pensar que els grans intèrprets d'ahir no tenen ningú avui que se'ls pugui comparar demostra que són molts els que tenen vocació de taxidermistes de la mitologia. Ja ens podem burlar del talent actoral de Leonardo Di Caprio, però si Scorsese l'ha convertit en el seu actor fetitxe deu ser per alguna raó. Encara més: si a Kim Novak o a Marylin Monroe les haguessin sotmès a un escrutini mediàtic com el que han de patir les estrelles actuals, el seu glamur potser només ens semblaria carronya per a la xafarderia.
La gran virtut de Hollywood és que funciona amb la mateixa ductilitat que el capitalisme. És a dir: és capaç d'apropiar-s'ho tot, i a més -a diferència del capitalisme- sense desnaturalitzar-ho. A finals dels 80 sorgí el cine independent; doncs els magnats de la indústria no trigaren ni un parell d'anys a establir-hi complicitats: el resultat és que molts dels millors cineastes actuals -Tarantino, els Coen, Burton, Cronenberg, Lynch- procedeixen d'aquell món. Per això des de fa temps circula una etiqueta -Indiewood- que engloba els títols amb voluntat autoral però amb capital i figures de Hollywood.
Un altre factor que juga a favor del cine nord-americà d'avui és l'eclosió de les tècniques digitals. Els resultats són unes pel·lis d'animació impecables, i sobretot uns efectes especials impressionants. ¿Per què és art una pintura de Jackson Pollock o una coreografia de dansa contemporània, i no pot ser-ho un tiroteig violent o una persecució trepidant? Injustícies.
¿I els guions, que són la substància primera del cine? Naturalment, n'hi ha molts que són quincalla, rutina. Però també n'hi ha molts d'intel·ligents, àgils i originals. A més, als bons autors (David Koepp, Eric Roth, Aaron Sorkin...) els tracten amb respecte i els paguen generosament. Qui en dubti, que ho demani a qualsevol guionista del cine espanyol.
