algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Entre el fum i la fam

Ahir vespre, en el context de la Diada de Mallorca, Raimon havia programat un concert antològic, commemoratiu dels cinquanta d'anys de la Nova Cançó, imaginant el paper taumatúrgic de la música i expresant aquells compromisos que han omplert de sentit les lletres d'un passat recent. Han estat cinquanta anys d'avenços i de retrocessos, d'anades i vingudes, però mai no havíem imaginat que la mateixa generació que aspirava a fer un món nou i alernatiu encara contemplaria un sotrac tan brutalment traumàtic i global del sistema mateix.

Aquests dies Guatemala ha declarat l'estat d'alarma per la fam i la manca inquietant de queviures bàsics. Potser és un indicador d'allò que és a punt d'arribar. Un avís. Mentrestant, augmenta la sensibilitat respecte a la decadència i a les exageracions de les elits del capitalisme que, sobretot els darrers vint anys, havia eliminat del territori empresarial, les finances i els negocis, tot allò que tingués alguna relació amb la vigilància i la correcció socials. Els doblers han tapat la veritat, potser perquè moltes de les fortunes principals dels darrers decennis provenen de la corrupció de països que s'havien significat com a correctors oficials del capitalisme.

Ara, les grans fortunes, molts milionaris d'arreu del món, personatges fins ara de prestigi financer reconegut, comencen a aparèixer entre els principals sospitosos d'haver esfondrat el planeta, amb operacions destinades a pentinar capitals i a passar-se la justícia més elemental per l'arc del triomf. Qui té doblers vola i qui no en té, redola, ens recorda l'adagi popular; però també qui juga amb foc molt probablement acaba cremat en la flama que ell mateix ha encès. El sistema cruixeix talment aquell mobiliari que, de sobte, ha estat atacat per la formiga blanca i acaba fet polsim. Entre el fum dels interessos i la fam dels pobres, la política més que mai hi apareix caricaturitzada, talment com si es tractés d'escenificar que tot segueix igual de malament que sempre i igual de bé que mai.

Aquest és el malabarisme que condiciona la classe política, des d'Obama fins a Merkel, des de Berlusconi a Zapatero. Entre tots assajam cada dia davant el repte de la confusió, l'emboirament de les economies familiars, la desesperança dels autònoms i petits empresaris, i la desconfiança dels jornalers i treballadors no qualificats que no acaben d'entendre perquè ningú no els avisà a temps. Tot, mentre experimenten que són molt a prop del precipici i no tenen capacitat per anar reduint la velocitat del consum. Els polítics i milionaris estan en el punt de mira, perquè augmenta progressivament el nombre de ciutadans que se senten enganats pels seus mateixos dirigents i per aquells que s'havien erigit en els seus protectors.

Per això, van apareixent pasquins, a balquena, amb llistats de ‘fortunes polítiques'. Les alarmes de la grip, de la crisi, de la desestabilització política en determinats indrets del planeta semblen ja un conte més o menys infantiloide si els comparam amb l'alarma i el pànic que provoca saber que allò que està profundament qüestionat és la veritat i el coneixement transparent sobre el que passa en el món i estam en disposició d'exigir. Sense lleialtat a la veritat és impossible la llibertat ni la felicitat pregonades com a bàsiques des de la Il·lustració.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris