muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Terra pròpia (1802)

"La Providència té, per així dir-ho, fermat de peus cada home al seu solatge nadiu per un imant invisible; els gels de l'Islàndia i les sorres ardents de l'Àfrica no manquen d'habitants. També és curiós que commés ingrata és la terra d'un país, com més tengui una cruesa de clima, més persecucions patides i més llàgrimes per a tots. Cosa estranya i sublim que es lliga per la dissort i que l'home que només hi ha perdut una barraca sigui el qui enyora tan intensament la teulada paterna. Un salvatge es troba més unit a la seva cabana que un príncep al seu palau i l'home muntanyenc troba més encís a la seva muntanya que l'habitant de la plana als seus solcs de conreu. Demanau, per exemple, a un pastor escocès si li vendria de gust canviar la seva sort amb el primer potentat del món, lluny de la seva tribu estimada, sempre en el seu pensament, com també els seus ramats, torrents, niguls. No vol altra cosa que menjar pa de civada, beure llet de cabra, cantar dins la vall les seves balades que són les mateixes que cantaven elsseus rebesavis. Es deprimeix si no retorna al sòl natal. És una planta de la muntanya i és precís que la seva arrel sia dins el rocam. No pot prosperar si no és batuda pel vent i les pluges; la terra, els recers i el sol de la plana la fan morir...".

Aquestes idees, evidentment discutibles, pertanyen a l'obra Génie du Christianisme, de François-René de Chateaubriand (1768-1848), en la qual dóna per fet que tothom estima ca seva per damunt de qualsevol altre destí. Que sia quina sia la sort d'un home sempre recorda amb nostàlgia la teulada sota la qual es va criar. No sempre és així. Cert que cadascú s'identifica amb el seu país i que per una qüestió de natura l'estima malgrat les seves desgràcies i mancances. Poc importa si el vent que hi bufa és de foc o es presenta conglaçat. Però la història de la Humanitat és també la de les invasions, ocupacions i emigracions.

O en altres mots, posar arrels a terra estranya. I si les condicions del país de conquesta o d'adopció són més comfortables que el país d'origen i el futur econòmic més consolidat, el foraster deixa de ser foraster i s'identifica amb la terra vençuda, cas de manu militari, o d'acollida. I no és que la infantesa i joventut de Chateaubriand fos feliç, malgrat la riquesa de la seva família. Educat en el trist castell feudal de Combourg i després oficial quan esclatà la Revolució, dissortat i fugitiu emigrat a Londres...

Diu l'adagi mallorquí "Casa mia per pobra que sia" i aquest és el sentit de la vida del qual parla Chateaubriand. Com al fons de tot plegat hi ha una qüestió de sentiments, la cosa és més complicada del que sembla o pugui semblar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris