muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

Poliamor polèmic (II)

Parlàvem ahir que les famílies poliamoroses estan plantejant una sèrie d'interrogants derivats de la seva particular manera de conviure. Que un home visqui amb dues o més dones, que una dona visqui amb dos o més homes, que quatre persones de diferents sexes decideixin fundar una unitat de convivència i de reproducció amb total llibertat i buscant una major plenitud està sent una realitat que cada dia apunta amb més força en l'horitzó de les nostres societats; això potser plantegi tota la mena de problemes morals i jurídics, de la mateixa manera que durant la segona meitat del segle XX i principis del XXI ha posat damunt la taula la integració i el reconeixement social de les parelles homosexuals. Des que va finir el monopoli moral que sobre les persones exercien una sèrie d'institucions -des de l'Església a una educació coactivament dirigida des d'un estat confessional-, que els homes i les dones poden configurar lliurement la seva vida.

Ara bé, ¿hi ha límits? ¿És vàlida qualsevol cosa? Si Déu, no existeix; ¿està tot permès, com deia Karamazov? ¿Hi ha rere el poliamor una primer pas cap al politeisme més sa i pluralista? ¿La naturalesa humana és tan dúctil que pot adaptar-se a qualsevol mena d'estructura sense traumes i desencisos terribles? Possiblement no, encara que hem de convenir que l'ésser humà es crea a si mateix a través de l'elecció, encara que aquesta mai no es realitza en el buit, sinó dins d'un marc de valors i categories específicament humanes. Suposo que els antropòlegs ens donarien exemples de tribus que han practicat tot tipus de convivències, poligàmies i poliàndries. Hi ha coses que ens fan més humans que d'altres, però, opcions que ens apropen més que d'altres a la veritat de la nostra condició. ¿Són per tant, sanes i tolerables aquesta mena d'unions? Evidentment no crec que s'hagin de perseguir, la llibertat de tots els participants ha de ser respectada. Pel que fa a la seva salubritat, però, no crec que pugui donar-se una resposta totalitzadora: dependrà dels homes i les dones que s'hi hagin embolicat, ells sabran si aquesta convivència els satisfà i omple (jo, personalment, embogiria).

Crec que entre els homes i les dones hi haurà sempre maldecaps terribles, farcits de gelosia i de desencís, encara que apostar per aquesta mena de comunes de mescladissa suposadament feliç, en nom d'una eròtica solar més oberta i lliure, em sembla que és caure en una multiplicació de les dificultats. Si gestionar la convivència amb una sola persona ja és prou difícil, ¿com deu ser possible compartir la intimitat més càlida amb dues o més d'elles? I no jutjo a partir de cap mena de puritanisme, sinó de la més banal de les utilitats. La simplicitat és bona i sana, encara que pugui cansar o avorrir. Una anàlisi més elemental hi voldria veure un retorn a la barbàrie tribal, tot i que ningú no sap si el poliamor serà la nova forma de refinament sentimental que inauguri una civilització futura. Com dic, pel que fa als homes i les dones, tot és un terrible maldecap.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Xesca, fa mes de 11 anys
Jo, personalment, també hi embogiria.
Però hi ha diversitat, al món.
Fa una mica de por que recorda les sectes.
Però també hi ha sectes de dos.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris