nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

Pompa mortis (1837)

"El difunt don Cosme s'havia casat en segones noces a l'edat de cinquanta-set anys amb una dona jove, hermosa i esnob... Es pot calcular, per aquesta circumstància, l'exquisida sensibilitat de la vídua i com de natural era que no pogués resistir l'espectacle de la mort del seu marit. La casualitat que acab d'indicar d'haver-me deixat tot sol m'obligà a ser missatger de tan trista nova, passant a la saleta on es trobava la nova Artemissa, mig ajaguda sobre un elegant sofà i assistida per diversitat de cavallers amb la més interessant sol·licitud. En veure'm entrar, s'incorporà la senyora i allargant la seva blanca mà, hagué d'alenar tota agitada, i plorar, i desmaiar-se i caure rodona entre coixins. Aquí la tribulació d'aquells rutilants servidors; aquí el treure elixirs i essències antiespasmòdiques; aquí l'afluixar la cotilla i repartir-se les mans, i decantar els rinxols i col·locar el cap sobre una espatlla, i fer aire amb el ventall...

Amb quines feines ens trobàrem! Però finalment passà aquella estona terrible i la vídua semblà resignar-se a la voluntat del senyor i encara ens agraí a tots, nominalment, pels nostres respectius auxilis, com si cap no li hagués passat per alt, enmig de l'ofuscació de la seva vitalitat, que així la va anomenar el meu interlocutor de l'alcova. Per o com totes les coses en aquest murri món solen equilibrar-se pel feliç sistema de les compensacions, vaig veure que ja era arribada l'hora de neutralitzar la profunda aflicció de la jove vídua amb la lectura del testament de don Cosme, en el qual aquest bon senyor, en perjudici dels seus fills, feia a favor de la seva muller totes les millores que li permetien les nostres lleis, un tret d'heroïcitat conjugal que no va deixar d'excitar les més vives simpaties per l'agraciada i alguns dels afligits concurrents...".

Es tracta d'un fragment d'una narració de Ramón de Mesonero Romanos (1803-1882), també conegut com El curioso parlante, que aquí ens presenta una situació social ben coneguda en el món humorístic. La vídua rica i els seus pretendents. "Mentre tot això passava a la saleta, l'alcova mortuòria servia d'escena a una altra transformació no menys singular, és a dir, la que havia experimentat el difunt en les diligents mans dels enterradors, de les veïnades i del barber, de manera que quan jo vaig entrar a tal indret vaig trobar el bon don Cosme convertit en reverend pare fra Cosme...". Aquí, i amb raó, Mesonero fa burleta de la disfressa final. El mort és vestit de frare. Se li preparava per altra banda una boteruda factura en matèria de responsos, sacerdots, escolans, tocs de campana, ofrena, sepultura, nínxol, corones, cera... i tot un carro portal funerari per a gent amb molts de duros.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris