nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
14°

Poliamor polèmic (I)

Des de fa unes quantes dècades als Estats Units s'està gestant un debat d'envergadura, el qual, potser, ens arribi a nosaltres ben aviat. Es tracta de donar una resposta social a noves formes de convivència amorosa, més enllà de la monogàmia homo o heterosexual. Afortunadament, l'homosexualitat no és ja castigada ni reprimida en els països occidentals, tret de casos aïllats i llastimosos. Però noves formes de componiment sexual i de coexistència estan sorgint a la llum del dia, exigint també una resposta per part de les institucions i del conjunt de la societat. Cada dia proliferen més llars on diferents persones, de diferents sexes, decideixen fundar una família sense cenyir-se a l'estructura que podríem anomenar ‘tradicional': dues dones amb un home, un home amb dues dones, o dues parelles mancomunades, les quals, òbviament, ho comparteixen tot, des del company sexual fins a la paternitat i maternitat dels diferents plançons que puguin néixer dels múltiples encreuaments.

No estic parlant de cap frivolitat -ni de cap rèmora religiosa del mormonisme o de l'Islam, on tanmateix la pràctica tendeix a desaparèixer-: estem davant persones lliures i sanes, que prenen la decisió conscient i deliberada de fundar aquesta mena d'unions de convivència. Més de mig milió de famílies poliamoroses -així els agrada anomenar-se- estan començant a sortir de l'armari, un armari de cos o tres cossos, si em permeteu la broma. Això, com era de preveure, ha encès les censures de la dreta religiosa, la qual considera que estem davant una anormalitat que consona malament amb les lleis de la família cristiana. La pressió religiosa perquè aquest tipus de convivència sigui perseguida i dissolta no acaba aquí, ja que, pel que fa a la lluita pel reconeixement de drets civils, hi ha hagut casos que han implicat marginació: una dona va perdre la custòdia d'un fill pel fet d'haver-se embolicat en una d'aquestes relacions a tres bandes.

Els implicats en aquesta forma de vida sempre deixen una cosa molt clara: el trio o ménage à trois no és una opció. No són una simple derivació de ‘l'amor lliure' dels hippys dels anys seixanta, expliquen: la seva unió és responsable, no és una bogeria barroera -no és una simple diversió fumada- sinó la recerca d'una plenitud vital assentada en una forma de vida que ha de superar alguns prejudicis per endinsar-se feliç en un politeisme amorós que superi l'avorriment i l'esclerosi eròtica. El fenomen està tan estès que ja tenen publicacions i pàgines web, i pel que dedueixo té un biaix marcadament feminista: contra la possessió masclista, la dona és la que pot administrar lliurement la seva convivència, més enllà de servituds i afermaments neuròtics unipersonals. ¿Com ha de respondre la societat a aquesta realitat? ¿Suposa realment una traïció a la nostra naturalesa que passarà factura física o psicològica als seus participants? ¿I què passa amb els al·lots que neixen en aquest entorn tan poblat? ¿Hi ha una sola estructura vàlida sobre la qual assentar la felicitat humana? Demà en parlarem.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris