algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:

Amb Raimon

La ciutadania d'aquest país hauria de viure més a la vora de Raimon. Adesiara se'ns fa molt present que el necessitam -ara és un d'aquests moments, quan defalleix la ja anèmica esperança a què ens havíem obligat en un govern de progrés-, però en realitat ens fa falta sempre, cada dia. Hi ha veus -i no em referesc tan sols al cant- que no podem desoir mai, són les veus que ens salven els mots i ens recorden el nom de cada cosa. Sense aquestes veus no hi hauria memòria, sense memòria no hi ha cultura, no hi ha país. Raimon és part necessària de la nostra cultura, hi aporta uns valors artístics que la fertilitzen, un accent que la caracteritza i una dignitat que la vigoritza moralment. Hauríem de prescindir d'algunes coses, en podríem prescindir de moltes més, però en els inventaris del que és nociu, directament sobrer o simplement innocu, no hi trobaríeu mai el nom de Raimon ni cap de les seves obres. És un autèntic pilar de la cultura, i quan s'esbuquen tantes coses al nostre entorn, aquest pilar ens permet reconstruir-ne algunes d'essencials.

Amb Raimon, el país té un problema: el considera un luxe, i aquesta consideració, aparentment tan afalagadora, en realitat conté un missatge pervers: no és per als dies feiners, tan sols per a les grans ocasions, i encara si no s'ha d'ofendre ningú. Ell mateix, fa anys, ja va dir que hi havia pressa per depositar-lo al museu de la Resistència. Els poders fàctics prefereixen que el país se senti en les veus dels desmaiats i dels frívols, els troben entretenguts i ens hi volen tenir a nosaltres. Però tanmateix un dia o l'altre necessitam respirar des d'una major alçada poètica, no podem viure només de precuinats. I com més exigent te tornes, més disminueixen les possibilitats. Has d'arribar molt amunt per a trobar Raimon -qui, d'altra banda, ha fet i fa tanta de feina a peu de carrer.

No, Raimon no és un luxe, és un artista de primera necessitat. Una altra cosa és que els temps hagin vengut així, que la cultura s'hagi tornat light fins al vòmit, que hàgim foragitat els grans poetes per no haver de reconèixer que no els volem escoltar. El resultat és el deteriorament de tot un sistema de referències -i de valors-, l'erosió dels sentits. Però ell hi és, aquesta és la qüestió a tenir present. Hi és en els seus discs, que el temps no mustia. Hi és en els seus concerts -n'hi ha molts que no hi són. Visita i interpreta els clàssics amb saviesa i sensibilitat, tracta de l'amor, parla del país i de cadascú de nosaltres. No diu res que no ens afecti. Ha fet les millors cançons en la nostra llengua des què cantà Al vent. Si no fos un artista, ja faria molt de temps que no ens emocionaria. Però ens emociona, cada dia d'una altra manera, i aquest fet és clau per definir-lo.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Jo tenc una debilitat per sa seua cançó "Jo vinc d'un silenci", ho diu tot
Valoració:7menosmas
Per He mirat aquesta terra, fa mes de 11 anys
Vull poder votar com a Arenys de Munt.
Valoració:13menosmas
Per Salvadora, fa mes de 11 anys
Entranyable aquest article!
Valoració:14menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris