Massa testosterona i poques neurones ocupen el debat polític actual. Les obres de Palma són un camp adobat per a la demagògia i la crispació. Podem criticar que les moltes obres programades s'hagin multiplicat amb les d'urgències imposades pel pla E o que algunes tenguin dubtosos resultats, però és injust criticar-ho tot, tant o més que alabar-les sense criteri. No hi seria de més començar per parlar de la necessitat de cada una d'elles. Saber que el 2009 l'Ajuntament de Palma encara ha de dedicar recursos a fer accessibles moltes voravies i escoles no diu massa dels seus antecessors.

És més, quan veig que, després de 30 anys d'ajuntaments democràtics, encara està per fer real la igualtat de drets per als conciutadans amb discapacitats em deman si les anteriors corporacions no sentien vergonya amb aquesta discriminació mentre presentaven a bombo i platerets el suposat superàvit econòmic aconseguit. Si ens guiam pels resultats electorals, gairebé la meitat de la ciutadania mai no s'escabellà per aquest greuge. Pensar si l'altra meitat ho valorarà em provoca un trist i raonable dubte.