lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
12°

En defensa de la parenta pobra

És ben cert que una cosa és com l'autor vol realitzar l'obra d'art i una altra és com la realitza efectivament. Podem assegurar que, en la majoria -o en la immensa majoria- dels casos, sempre es produeix alguna desviació entre la intenció o el projecte de l'obra i el resultat realment aconseguit. Això significa que entre allò que es vol fer i allò que es fa, hi haurà una distància considerable. En el cas de les arts plàstiques, segurament aquesta desviació habitual -per dir-ho així- no té perquè resultar sempre negativa; de fet, sovint pot aportar alguna riquesa, alguna beutat addicional, alguna originalitat afegida, i poc importa si aquest enriquiment real no ha estat perseguit per l'artista. Si es dóna, en tenim més que suficient. Però en el cas de la parenta pobra, la història és diferent. El poema no es pot deixar fet a mitges sense conseqüències greus per a la seva transmissió al lector o oïdor. Joan Margarit, el poeta viu més llegit de la literatura catalana, ha arribat a afirmar en les seves Noves cartes a un jove poeta (Proa, 2009): "Un poema, o bé és un bon poema o no és res".

Així, el poema que no queda com l'autor voldria que quedés, que és el que succeeix en la gran majoria dels casos -per no dir sempre- no tindria absolutament res a aportar al lector. De fet, Joan Margarit sembla pensar en alguns moments que si tot poema que no és un bon poema automàticament ha d'esser un mal poema, aleshores -com escriu en el pròleg d'Els primers freds (Proa, 2004)- "embrutarà el món, com una bossa d'escombraries deixada enmig del carrer. Perquè un mal poema no és neutral, sinó que contribueix a embrutar, a desordenar el món, igual que un bon poema contribueix d'alguna manera a l'ordre i a la higiene del món. Malgrat saber que al final predominaran les escombraries: així ho assevera el segon principi de la termodinàmica, que és un principi seriós i terrible, que també estableix la relació entre la glòria literària i la mort".

Sens dubte tot poema, en tant que no aconsegueix dir tot el que voldria dir, resulta esser una punxada o una mossegada feridora per a tot lletraferit, començant -és clar- pel seu autor. Si això és així, treure a rotlo o a rotllo el tema de la glòria literària no té gaire sentit, serà sempre més aviat distorsionador. El que necessita l'autor és poder comptar en arribar a un determinat nombre de lectors, per limitat que sigui -que ho serà sempre en el cas de la parenta pobra- però, òbviament no necessita cap glòria literària com no sigui que es lliuri a una vanitat del tot irracional. Si a l'hora de la veritat ens hem de declarar habitualment insatisfets amb el que hem fet o amb el que ens ha sortit, aspirar a cap glòria literària seria un contrasentit. Tota una altra cosa serà que, comprensiblement, sí aspirem a un mínim reconeixement. I això no serà possible si no pensam que entre el bon poema -el que hauria d'esser- i el mal poema, l'intent del tot fracassat, pot existir també el poema incomplet, el poema parcial o, més ben dit, el poema viable, l'intent amb alguna estrofa o vers aprofitable. En la parenta pobra, com en tantes altres coses, jugar a tot o res no té sentit.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris