algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

L'entremaliada Justina (1605)

Heus aquí que per mitjans de corrupció administrativa, havia embargat a Justina la seva herència el corregidor, que era un oficial nomenat pel rei per tal que representàs la sobirania reial en aquells municipis que ho demanassin o si la situació fes necessari la tramesa d'un delegat reial. En altres mots, s'havien apoderat les seves germanes, mitjançant el funcionari públic, d'unes joies que Justina havia d'heretar, de manera que ella hagué de recórrer a mà esquerra per a recobrar-les. Així ho conta: "Tenia jo aleshores un pretendent enamorat, amb el qual havia tingut alguna conversa, i li vaig dir que a les quatre de la matinada passàs pel meu carrer i, tot corrents, prop de la meva porta, anàs per un determinat passadís i, si anassin rere d'ell, furtàs el cos als seus seguidors, i en voltar un cap de cantó, es llevàs la careta nassuda, i si cridaven al lladre, ell també, dins l'embalum, ho digués per tal d'escapolir-se, i que tot d'una que pogués fugís com a ànima en pena. És tot el que li vaig comanar i ho volgué complir de bon grat, ja que diuen que l'amor és cec, i amb els ulls tancats presta obediència.

Vaig estar esperant al punt concertat, i poc abans que passàs, vaig llançar per la finestra dues petites peces d'argent, una tassa i una copa, i em vaig posar a cridar: El lladre! El lladre que ens roba la nostra hisenda! S'aixecaren espantats i en camisa tots els de ca meva i també els veïnats. Varen córrer rere d'ell, i no el pogueren capturar, puix que semblava home d'ombra o ombra d'home, i retornaren, amb no poques rialles per part dels curiosos, puix que anaven mig despullats. I quan venien jo els vaig dir: Mirau! Recobrau aquestes dues peces d'argent que són caigudes al bandit. I amb això es va fer més creïble que aquell lladre havia entrat i trencat els panys de les arques.

El jovencell, que no pogué ser descobert, perquè, a més a més, sabia córrer amb la velocitat del pensament, es va posar la màscara nassuda que jo li havia donat i, en girar per un carrer, se la va treure, retrocedí, es mesclà amb la gent que l'encalçava i ell també es posà a cridar: El lladre! El lladre! Amb la qual estratègia, ni ell no fou capturat ni jo descoberta. Després, jo vaig posar en marxa la segona part del joc i els vaig dir que aquell robatori havia estat càstig de Déu i que me'n volia anar a Rioseco a fer-me monja, de la qual cosa s'alegraren els meus parents, puix que significava la meva renúncia al que restava de la legítima...". Amb les joies dins la butxaca, Justina fugí, doncs, de casa dels seus parents. Aquesta obra, L'entremaliada Justina, és del dominic fra Andreu Pérez, autor també d'una història sobre Sant Ramon de Penyafort.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris