nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
13°

La por constant

Una vella llegenda urbana (d'abast planetari) defensa i divulga l'existència d'una agència internacional, amb delegacions a diversos països, que s'encarrega d'estendre la por entre la gent, de mantenir-la i de renovar-la, oferint-ne en cada època un motiu diferent. Ara tenim por, por col·lectiva, a més de les intenses i també molestes pors individuals, de la grip nova i de l'atur, però fa quatre dies la por dominant era del terrorisme islàmic, del canvi climàtic i de la inflació.

Però abans, i així a rajaploma, hem tingut por del dimoni i de l'infern i del més enllà, de la pesta, dels estrangers (dels alemanys, dels anglesos i dels russos, entre altres), dels immigrants i dels infidels, dels terratrèmols i de les sequeres, de les plagues, de les fams canines i de les males collites, de les fallides econòmiques, de les intoxicacions, dels assassins en sèrie, del comunisme i del feixisme, de l'integrisme islàmic, de la pèrdua de valors, de ser controlats pel Gran Germà, de la influència de la publicitat, de la conflagració nuclear, d'una invasió extraterrestre, de l'amenaça xinesa (i abans de la nipona), de la sida de les armes de destrucció massiva, del xoc d'un meteorit contra la Terra, dels canvis socials, del sufragi universal, dels pirates, dels taurons i dels grumers... (i de totes les històries particulars que han divulgat la por, des dels robatoris organitzats de nins fins a la parella que fou triturada dins el cotxe perquè s'hi quedaren dormits i el cotxe va ser dut al desballestament). Aturarem aquí la tirallonga perquè hem de deixar espai a la teoria, i sobretot al dubte, que és el bessó d'aquesta modesta reflexió que no tracta tant d'eliminar la por com d'esbrinar d'on surt.

¿D'on surt, aquesta por constant, que es posa en marxa per motius tan diversos i mudables, i que corre al llarg de la història com una molesta, sovint insuportable, companyia? Txernòbil ens evoca la por de la catàstrofe nuclear, de nosaltres, que no vam ser afectats, i les pors dels nostres avis del perill groc o de les plagues ens semblen d'allò més còmic, però la por es manté, en la majoria de la població, com un signe d'identitat, com un eix explicador de la conducta, com una marca de fàbrica sorgida de no sabem quina porció dels gens o embotida en els nostres cervells per no sabem quina instància escolar.

Les notícies evoquen la por, aquests dies de grip i de xifres digerides amb la panxa i no amb el cervell, però el que haurien de fer les autoritats competents és obrir un concurs per premiar qui descobreixi la pròxima por col·lectiva: qui o què substituirà, d'aquí a uns mesos, l'espantall vigent del virus N1H1. Moltes cites podrien concloure aquest article, des d'Adolfo Suárez fins a Epictet d'Hieràpolis, o a l'inrevés, que digueren el mateix: només hem de tenir por de la mateixa por. Però m'agrada més la visió positiva d'Eduard Punset, quan diu que "la felicitat és, per damunt de tot, l'absència de por". Perquè Punset, entre d'altres coses, vencé la por de les càmeres de televisió, ha lluitat amb la burocràcia estatal (fou ministre) i ha superat un càncer.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris