algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

On ens du el Guia?

Les desercions comencen. Ja havien començat en nivells inferiors, però que Jordi Sevilla abandoni Zapatero, fart de la permanent improvisació i mentides com a única recepta de política econòmica, té una gran rellevància política. Sevilla és un valencià que apostà per Zapatero en el congrés del juliol de 2000, que ajudà el secretari general en els primers anys difícils i que fou ministre d'Administracions Públiques en el primer govern de Zapatero. A pesar que el Ministeri d'Economia recaigué en el també valencià Pere Solbes, Sevilla fou un puntal de la política econòmica general de l'Executiu, en els primers anys, en el sentit que sempre estigué bàsicament en línia amb el que feia i deia Solbes.

La seva caiguda en desgràcia, com ha passat a tants d'altres, va suposar la sortida del govern, desplaçat per Elena Salgado, la muda actual ministra d'Economia que també ha desplaçat Solbes. Com a diputat s'ha mantingut fidel a les instruccions que donava el PSOE, però els seus desmarcaments -públics i privats- de la política de progressiva marcianització econòmica impulsada per Zapatero i José Blanco, amb la muda Salgado de comparsa, foren cada cop més cridaners. Va ser l'única veu socialista que reclamà reconèixer la realitat de la crisi econòmica. S'aliava fàcticament així amb els "antipatriotes" que Zapatero assenyalava com a protagonistes del delicte de lesa pàtria per no creure'l quan ens deia que érem a punt de ser la vuitena potència econòmica del món. Així com les mentides propagandístiques i l'aberrant política de despesa pública antisocial substituïren la racional política econòmica, Sevilla va anar quedant cada cop més sense futur polític. Finalment, aquesta setmana anunciava que abandona la política.

Quasi coincidint amb la retirada de Sevilla, el president Zapatero ens tornava a donar una mostra de la increïble incapacitat que el caracteritza. En qüestió de dies els impostos havien de ser incrementats a tothom, a només els que guanyaven més de 50.000 euros bruts a l'any per acabar -de moment- essent pujats a les rendes de capital. Però l'home, que té tan cregut el paper de Guia -tots els presidents acaben igual, és per demés...- divendres passat ens il·luminava dient que ell no improvisa res, el que passa és que dóna "respostes canviants a realitats canviants". És possible fins i tot que s'ho cregui, el que diu. Producte no només del seu estat mental, que al cap i a la fi a tot president del govern central li acaba per arribar el moment en què ja no entén res de la realitat que l'envolta, sinó sobretot dels professionals del riure-li les gràcies, que poca gràcia tenen, valgui l'aclariment. I aquell que no li riu les bajanades, com Sevilla, ja sap que li toca.

Mentrestant, en els primers sis mesos de l'any, les despeses de l'Estat dupliquen els ingressos. El dèficit públic supera ja els 50.000 milions d'euros. Es tracta d'una xifra astronòmica que ningú no ens diu -faltaria més, les explicacions deuen ser "antipatriòtiques"- com li farem front, què suposarà -més impostos per tothom, així de senzill- i com en sortirem. Només països com Estats Units i Gran Bretanya presenten dèficits comparables, però ells tenen economies molts més potents, productives, que la nostra. I per descomptat tenen xifres d'atur -novament, l'agost, terrorífic- que són la meitat que l'espanyola. Però no passa res perquè el Guia ens condueix... Cap a on?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris