algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Memòria històrica i catecismes

La Transició a la democràcia, a l'Estat espanyol, es va fonamentar en dos pilars fonamentals: el manteniment de la unitat de l'estat i l'amnèsia amb relació a la Història recent. No tocar fronteres i no remoure el passat varen ser els narcòtics fonamentals que varen fer possible la transició més o manco pacífica d'un sistema dictatorial a un altre de formalment democràtic. Vist en perspectiva no ho critic amb la mateixa força amb què ho feia fa vint-i-cinc o trenta anys. Ben cert, el temps acaba donant una perspectiva molt més rica de les coses. No sabem un altre model de transició a què ens hauria portat, i és ben bàsic, a l'hora de governar, saber-ho fer des de la responsabilitat.

Ara bé, feta la transició a la democràcia i estabilitzat el sistema, no resulta necessari mantenir els narcòtics. Dit d'una altra manera: si tens un còlic nefrític has de prendre calmants perquè tot et sigui suportable, però seria si més no poc acceptable continuar prenent buscapina quan el còlic nefrític ja ha acabat. Nosaltres, en canvi, seguim prenent buscapina, almenys pel que fa referència al model de gestió de la pluralitat nacional. Sembla que la unitat d'Espanya (tal com l'entenen els òrgans centrals de l'Estat espanyol), per poc consens que tengui a nacions com els Països Catalans, no es pot tocar de cap de les maneres. Anatema!

Pel que fa a la memòria històrica, estam en un procés de desvetllament que pot ser molt interessant. La gent té dret a saber on foren enterrats els seus familiars. Els morts tenen dret a ser honorats com es mereixen. I tothom té dret a conèixer els fets que es varen esdevenir, de la manera més objectiva possible, per poder fer-se càrrec de les distintes lloses que pesen, encara, sobre sectors diversos de la nostra societat. En la mesura en què es vagi desvetllant aquest coneixement sobre el que realment es va esdevenir, se'ns presentarà la conflagració de la guerra anomenada civil amb tota la seua complexitat. I podrem entendre molts fets per damunt dels respectius catecismes. Particularment, amb relació a aquest aspecte del desvetllament de la memòria històrica, em continuen frapant els tabús existents quan aviat enfilarem la segona dècada del segle XXI.

Com a l'època franquista era tabú comentar que els falangistes i els carlins s'havien arribat a enfrontar (a trets) en el transcurs de la guerra del 36-39, ara sembla que ho és que els comunistes varen matar n'Andreu Nin (per parlar només d'un personatge molt significatiu). També existeix un cúmul considerable de dubtes i de malestar a l'hora d'afrontar un fet tan elemental com que hi va haver una persecució religiosa, i que milers de persones varen morir (assassinades) a causa de les seues creences. Ha passat prou temps com perquè aquests aspectes, que donen a la nostra història un perfil molt més polièdric que no el d'una lluita entre bons i dolents, visió maniquea que han mantingut els adhesors als dos bàndols. Tothom té morts a l'armari, que hauria de treure i netejar, perquè deixassin de fer mal.

Certament, la guerra dita civil va tenir lloc en el context de creixement dels dos grans totalitarismes de l'Europa del segle XX: el feixisme i el comunisme. No cal dir que, per definició, en el bàndol franquista no hi havia demòcrates. Però, en unes circumstàncies que no haguessin permès d'albirar una revolució, probablement persones que donaren suport als militars alçats contra el règim legítim de la República sí que s'haurien comportat democràticament. Però, certament, no tothom era demòcrata, en el bàndol republicà: n'hi havia que veien la guerra com un mitjà per acabar imposant la "dictadura del proletariat", una dictadura segons la seua pròpia definició. Fins al punt que aquells que volien, senzillament, una democràcia liberal que permetés d'articular una convivència pacífica varen quedar reduïts a quatre gambes. Conèixer la història pot arribar a fer mal, però les ferides no curen sense coure una mica. I els catecismes, de qualsevol de les religions (per cert, atees) que varen promoure els dos grans totalitarismes, no hi ajuden gens ni mica. La llibertat no vol barreres per a l'enteniment.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Trànsit o imposició?, fa mes de 11 anys
Ea! Ea! Excepte el primer comentari, els altres tenen poc a veure amb l'article comentat. Bé, l'article comentat tampoc no té massa a veure amb la realitat. En qualsevol cas, que Bernat Joan faci seu el terme "Transició" (i en majúscules) a la imnposició franquista de la monarquia (és a dir: una nova restauració borbònica de mans dels militars) és una mostra més de la claudicació vergonyant de tots els que toquen vellut i sou oficials.
Fa ja molts d'anys que Adolfo Suárez va admetre que el terme "Transición" va ser un invent de laboratori per difuminar la realitat: si Franco va ser "caudillo por la gracia de Dios", Joan Carles va ser rei per la gràcia de Franco. Qualsevol que utilitzi el terme no fa altra cosa que legitimiar l'herència del militar que va acabar amb la legalitat democràtica republicana.
Deu ser que el nom també contamina. Aquí als Bernadets sempre els hem dit "fills de rei".
Valoració:1menosmas
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Idò Itàlia, que afusellà es seu dictador, Alemanya i fins i tot Portugal, Grècia, Xile o l'Argentina tengueren una sortida més airosa de ses respectives dictadures que sa que tengué (la tenguè?) Espanya, que per sa seua impunitat recorda molt sa de Turquia, amb sa dictadura d'en Kenan Evren. Sobre es bàndols de sa contesa del '36 dir que m'agradaria una partida d'escacs en què es peons blancs i negres guanyassin ses altres peces blanques i negres, sobretot es reis, no sé si m'explic
Valoració:2menosmas
Per Jordi Caldentey, fa mes de 11 anys
Salut!
Valoració:2menosmas
Per Apàtrida, fa mes de 11 anys
Te puc assegurar, Jordi, que ni la rojigualda ni la "rojilila" son plats del meu gust. No vaig de banderes. Ni d'himnes. I encara que pensis que som una "rara avis" et puc presentar a un bon grapat de persones que tenen aquestes incilinacions no patriòtiques. I que jo sapiga cap d'elles és hermafrodita, encara que, en honor a la veritat, no ho he comprovat personalment.

Jo tampoc comparteixo aquesta visió romàntica que és té de la Repùblica. El bienni negre, per exemple, va ser republicà. I repùbliques són molt de països gens envejables actualment. Aquella Reùblica del Front Popular, en tot cas, és va enfrontar a uns moments extremadament difìcils i va actuar com va poder, amb nombroses errades, sense dubta. Ara bé, cal ser molt agossarat per parlar d'un suposat sabotatge per la seva part cap a una expedició, la de Bayo, que també lluitava del seu bàndol.

M'agradaria creure aixó de que els catalans no teniu rei. El cas és que cada 31 de desembre veig a molts catalans independentistes depositant corones sota l'estàtua d'un monarca feudal.
En tot cas, Jordi, agraeixo la teva contesta i el to de la mateixa.
Salut i una abraçada.
Valoració:-2menosmas
Per Jordi Caldentey, fa mes de 11 anys
Benvilguda Apàtrida,
Si fossis apàtrida no només desitjaries que ens llevem la senyera de davant els ulls. També malavageries que tothom se'n llevi la rojigualda -i la lilarojigualda-. Jo no afirm res. Només deman. Només sospit. És que veig que, així com hi ha una beateria fatxa capclosa, també n'hi ha una altra de progre. Si jo fos espanyol i hagués de triar avui entre monarquia o república, triaria república. Si hagués de dir a la guerra del 36 quins eren 'els bons' i quins 'els dolents' sense poder matisar i obligat a simplificar blanc o negre, diria que "els bons" eren els republicans.
Ara bé: sé cert que en el bàndol republicà, per molt que defensàs la legalitat i la legitimitat, també hi va haver crims de guerra. Controlats o incontrolats per la República, tampoc no ho sé.
Ara bé: jo som català mallorquí. Els catalans no tenim rei. No podem triar monarquia o república. L'estat lliure de què ens hem de dotar si volem sobreviure com a poble, per tant, no té per triar: haurà de ser una República Federal Catalana. Per això pens que capficar-nos massa en el debat monarquia-república tornar ser jugar a arreglar espanya. Ficar-nos allà on no ens volen. I n'hi ha molts dels nostres que ho fan, amb tota llur bona fe. Duen la rojigualda -i potser a més lila- davant els ulls i no se'n temen. Com un peix que no sap que estigui banyat perquè no ha conegut altra manera mai de viure.
Sincerament, Apàtrida: crec que en el món hi ha tants d'apàtrides com d'hermafrodites. No gaires. Poquets. Si és que n'hi ha cap.
Una abraçada.
Valoració:4menosmas
Per Apàtrida, fa mes de 11 anys
Jordi, ja veig que continúes amb la teva tendenciosa acusació de que el govern de la Republica va sabotejar l'expedició de Bayo. Ja es veu que no ets cap historiador i com et vaig recomanar en el seu moment, no tens més que llegir els llibres ben documentats de Massot i Muntaner o Antoni Tugores per comprovar que aixó que dius és una gran mentida. És cert que hi havia una gran desconfiança des de Madrid cap a la Generalitat (cosa gens nova ni sorprenent per un altra banda) però l'armament, els vaixells i els avions que composaren l'expedició no els va posar la Generalitat (que no tenia res d'aixó) sino el Govern de Madrid. El que va passar és que Bayo i les seves tropes van resultar absolutament incompetents per avançar a Mallorca. L'arribada, tres setmanes després del desembarcament, dels avions feixistes italians avalats per Joan March va inclinar la balança del costat dels franquistes i és va ordenar una retirada que estalviés un fracàs encara més estrepitós i més costós en vides humanes. Per un altra banda, el govern de Madrid volia concentrar les seves forçes en la defensa de la capital, perque les tropes franquistes ja estaven a les portes de Madrid. És ben cert que el govern republicà va menysprear el pes especific de Mallorca com a base d'avions però parlar d'un sabotatge només pot venir d'una lectura molt, però que molt interessada de l'història.

I ara Jordi, et recomano llegir una mica en els historiadors que sí han tengut "dallons" d'abordar el tema. Encara que probablement no ho han fet en el teu manipulador gust. A vegades, cal llevar-se la senyera dels ulls a l'hora de repasar l'història. Sempre i quan, és clar, és vulgui ser objectiu i no només cercar confirmar les nostres idees.
Valoració:-2menosmas
Per Jordi Caldentey, fa mes de 11 anys
Un altre tema tabú que trob que passa d'hora que qualque historiador tengui dallons d'abordar és el sabotatge de la República espanyola al desembarc d'En Bayo. Per què la República no va fer costat a la Generalitat quan venia a alliberar Mallorca? Tenc entès que, per poc d'interès que la República hi hagués posat, Mallorca s'hauria pogut veure lliure del terrorisme feixista en ben poc temps.
Però pel que es va veure, la República espanyola es va estimar més jugar-se Mallorca, corrent el risc com així va ser, que passàs a ser el portaavions d'en Mussolini, que no deixar-la alliberar a la Generalitat i córrer "el risc" que es reconstruís lá nació catalana sencera encara que fos federada, confederada o aliada a la República espanyola.
Però bé, jo no som cap historiador. Però sí que vaig molt endarrer que qualcú que sí que ho sigui m'aclaresqui els meus dubtes. Sense tabús profeixistes ni pro-rojos.
Valoració:3menosmas
Per Caterina, fa mes de 11 anys
El que pasa és que en Bernat Joan té un càrrec a la Generalitat i com sabem él cap pare d'aquesta institució és del PSOE i el PSOE com tothom també té morts a l'armari.
Valoració:-3menosmas
Per Anticatecismes, fa mes de 11 anys
Vaja article arrossegat i farcit d'autoodi. Com pot un home com Bernat Joan parlar així de "la transició"? I de persecucions religioses mentre els revoltats afusellaven demòcretes?
Tot plegat, molt llastimós!
Valoració:-3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris