algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
12°

Stalin contra John Wayne (I)

Una de les coses que més criden l'atenció dels enemics de l'actual cinema americà és que, a pesar de les crítiques que continuen amollant de manera despietada, continuen estant al dia de les seves novetats. És gairebé inexplicable: si jo dic que el cinema italià dels últims anys no m'interessa, per exemple, suposo que vinc a dir que he vist unes quantes pel·lícules de directors d'obra recent i no m'han agradat, cosa que farà que deixi d'acudir a les sales d'exhibició quan s'estreni entre nosaltres una pel·lícula de -diguem- Roberto Benigni, Nanni Moretti, Marco Bellocchio, Matteo Gallone o Giuseppe Tornatore (per citar-ne alguns dels que aconsegueixen estrenar més enllà de les seves fronteres). Si dic que aquella indústria està en crisi o que està regida per creadors mediocres, doncs el millor que puc fer és renunciar a la visió de les seves obres, d'igual manera que renunciem a la lectura d'un escriptor després d'unes novel·les decebedores -és així com jo passo de Paul Auster, Murakami i Ruiz Zafón...

Així, serà ben difícil que el creador en qüestió ens torni a estirar cap a les seves realitzacions. Fer el contrari només és masoquisme, ganes de perdre el temps i els diners rere d'alguna cosa que no ens omple ni interessa. ¿Tornaria algú al restaurant on l'intoxicaren o li prengueren el pèl? Per això em crida l'atenció que tots els qui diuen que el cinema americà de Hollywood que s'estrena en els últims temps entre nosaltres no val res, només fan que citar filmografies senceres, sagues d'èxit en totes les seves parts, títols i títols, dels més cèlebres als més recòndits, delatant que, a pesar de menysprear aquelles produccions, estan al corrent de totes elles! És, com dic, enigmàtic. ¿Algú es passaria la vida seguint els passos de l'home a qui odia? ¿Algú aniria perseguint pel carrer la senyora a qui es considera la més lletja del món? No sembla coherent, ni sa, ni tan sols sembla raonable, tret que vulguem delatar amb això una anomalia de les que més entretenen els psicòlegs: en el fons s'està enamorat del cinema de Hollywood, però, a causa de no sé quines rèmores ideològiques, el que diu el cor i el sentiment ha de ser negat per l'aparell doctrinal.

És la típica relació amor odi: odiem allò del que n'estem encisats -potser perquè l'objecte del desig es mostra indiferent davant nosaltres? El cor té les seves raons, però una raó infestada de prejudicis fa que els aficionats al cinema de Hollywood, després de córrer a les sales adelerats i d'asseure's a les millors butaques, en surtin negant-se a si mateixos el plaer i l'emoció que han experimentat, tallant-se'ls d'arrel, com en una mena d'automutilació ressentida. És el súmmum de la mala consciència del burgès. Maleir el benestar i la butaca des de la butaca mateixa: carregar contra tot allò a què no s'està disposat a renunciar. Demà parlarem de com un dels més grans aficionats al cinema americà, Josif Stalin, va enviar espies a Hollywood per provar de matar John Wayne.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Miquel, fa mes de 11 anys
Hauries de tenir clar, Melcior, que per a saber de què va el cinema de Hollywood no cal anar als estrenes. Amb els trailers i les constants reposicions televisives (de les quals, si no vius sol, te'n toca veure més d'un bocí) n'hi ha prou. I quant a estar al dia, tu creus que és possible no estar-hi amb el constant bomberdeig mediàtic? De totes maneres, estic segur que tots els que parlam malament del cinema de Hollywood, feim referència al més recent, concretament a aquest que sembla pensat per ments amb encefalograma pla, no al Hollyood dels mites, que em sembla extraordinari.
Valoració:0menosmas
Per joan p, fa mes de 11 anys
Un bon article excepte la boutade de posar al mateix sac escriptors com Auster i Murakami amb Zafón.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris