algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Una nit estiuenca (1986)

"Una nit d'estiu és el centre de la història. Ni un buf de vent. I ja, estesos al davant de la ciutat, finestrals i vidres oberts, entre la nit roja del ponent i la penombra del parc, el hall de l'Hotel des Roches. Dintre, dones i nins. Elles parlen de la nit d‘estiu, tan poc freqüent, tres o quatre cops per temporada, i a més d'això, no cada any, que és necessari aprofitar-la abans de morir, perquè no sabem si Déu farà que hom en pugui viure altres de tan belles. A l'exterior, sobre la terrassa de l'hotel, els homes. Els podem sentir parlar tan clarament com ho fan elles en el hall. També ells parlen dels estius passats a les platges del nord. Les veus són, pertot arreu, igualment lleugeres i buides i anuncien l'excepcional bellesa de la nit d'estiu.

Entre les persones que contemplen l'espectacle del hall des de la carretera de la part posterior de l'hotel, un home comença a caminar: travessa el parc i s'acosta a una finestra oberta. Molt poc temps abans que ell travessi la carretera, només en cosa de segons, ella ja hi és, a uns metres d'ell, entre les altres dones. Des d'on l'home es troba no pot veure el rostre femení. Ella resta, efectivament, de cara cap a la porta del hall que dóna a la platja. És jove, duu platgeres blanques. Es veu el seu cos alt i flexible, la blancor de la pell en aquest estiu de sol, els cabells negres. Només n'haguera pogut veure el rostre a contrallum, des d'una finestra mirant a la platja. Porta un shorts blancs. Entorn dels malucs, un mocador de seda negra, negligentement fermat...".

En aquest fragment del relat Les yeux bleus, cheveux noirs,, l'escriptora Marguerite Duras ens presenta l'escenari de la cara més clandestina de l'afecte entre un home i una dona, i de la solitud i la por, tot plegat en el rerefons d'una nit d'estiu, que evidentment no és la de Shakespeare. Marguerite Duras (Gia Dihn, Vietnam, 1914-París, 1996) fou una autora molt activa i polèmica. Va pertànyer als cercles existencialistes i durant la Segona Guerra Mundial col·laborà amb la resistència. Va estar afiliada al partit comunista i el 1950 es consolidava com a escriptora. Vida dissortada la seva, de novel·la tràgica, ja que fou alcohòlica, internada en un camp de concentració nazi, maltractada i copejada per la seva pròpia mare...

"El cafè havia tancat. Es retrobaren fora del local. Ell mirà el cel ran de mar. Sobre l'horitzó encara restaven vestigis de l'ocàs. Ell parlà de l'estiu, d'aquella nit d'excepcional dolçor. L'home del bar tancava perquè els havia vist plorar. Se n'anaren a un altre cafetó, més terra endins, vora la carretera. I allà restaren fins a l'alba. Fou allà on ell digué que estava en un moment difícil. I fou allà on ella digué que es trobava en la darrera hora. I no va somriure. O en tot cas ho va fer amb un somrís forçat".

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris