algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Commemorar

Fer memòria, de forma permanent, ha esdevingut una necessitat i una teràpia imprescindible per no perdre peu en un temps dominat per decorats efímers. Hom té la impressió que recordam poc i tenim una capacitat limitada per fer tot aquell esment necessari que requereix l'acció i el pensament dels humans. La memòria, tanmateix, és un exercici de manteniment, domèstic i assequible, malgrat quedi reduït al microespai de la intimitat. La commemoració és alguna cosa més. Segons el DCVB, ‘commemorar' significa fer solemnement memòria (d'una persona, d'un fet, d'una cosa). Per això, Europa, aquests dies, recorda solemnement l'inici de la Segona Guerra Mundial i refresca la simbologia i el contingut d'aquella invasió de la marina de l'Alemanya nazi a Polònia, començant pel bombardeig al Westerplatte, prop de Gdansk. L'Europa actual està construïda sobre aquella metafísica de la guerra i sobre les legitimacions de la violència i l'odi que contaminaren la ciutadania europea durant les primeres dècades del segle XX. Fins i tot l'Església catòlica mantenia viva una teologia de la guerra, en molts casos basada encara en el nominalisme arcaic i obsolet segons els paràmetres de la modernitat. L'historiador Daniele Menozzi, professor de la Universitat de Pisa, ha publicat un assaig extraordinari titulat Chiesa, pace e guerra nel Novecento (2008), una obra que tot plegat és d'una gran utilitat per enquadernar informacions i punts de vista solts que tenim emmagatzemats desordenadament. Els que som fills i filles de la segona meitat del segle XX tenim una idea parcial i una experiència relativa de la barbàrie i de la destrucció, però entenem que formam part de generacions que mai més no podrem legitimar els conflictes bèl·lics. De fet, políticament, els europeus que van donar suport a les guerres d'Afganistan i d'Iraq han estat castigats pels seus electorats. L'1 de setembre de 1939 és una data que ens afecta a tots, com a europeus i com a responsables subsidiaris d'allò que passa arreu del món, i per això mateix convé commemorar col·lectivament, transmetre lleialment i ensenyar a viure i a veure la realitat des d'òptiques més positives. Sembla, fins i tot, que hem passat de la por a la llibertat a la por a conèixer, a revisar i a aprofundir el passat. Els homes i les civilitzacions que tenen capacitat de mantenir viu el record de les seves experiències negatives i traumàtiques en general també alimenten una major capacitat per localitzar-hi, en aquests drames, els components de sentit invisibles que s'hi amaguen. Allò que ben segur mai més ja no seran les guerres és un càstig dels déus o de la natura per haver-nos rebel·lat contra l'ordre natural, per això ningú no pensa en el valor catàrtic de la guerra. L'1 de setembre de 1939 començà el combat promogut per un món de convencions i de valors, sense adonar-se que obrien la porta a un futur mai no imaginat, i que molt probablement només va ser possible com a reacció a la desproporció dels estats forts i sense ànima. Avui, setenta anys després, coneixem amb detall la inutilitat de la guerra i les conseqüències immediates que tenen els conflictes. Ara, a més, en clau planetària.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris