nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

La pintura ràpida, una metàfora

L'Ajuntament de Palma -àrea de Participació Ciutadana- convoca uns premis de pintura ràpida. No acaba de ser creïble que, des de les institucions, encara es continuï fent pedagogia tòxica, desplaçant a aspectes absolutament irrellevants el valor de l'obra pictòrica. Que una obra d'art s'avaluï per la marca deixada en el cronòmetre és una bestiesa que difícilment encaixa en els principis que han de moure el govern municipal d'una ciutat com Palma. Ningú no pot prohibir que uns ciutadans es provin a veure qui pinta més aviat o qui pixa més enfora, però que ho facin pel seu compte, sense el suport econòmic -ni que sigui simbòlic- de l'Ajuntament. La institució ha de donar exemple d'interès i respecte per la cultura i, així, no pot contribuir a assenyalar la rapidesa en l'execució de l'obra d'art com un mereixement a tenir en compte.

No és tan greu, direu, i per ventura amb una certa raó: al cap i a la fi, es dóna suport simbòlic i econòmic a activitats absolutament negligibles, a entreteniments bajanots, a festes que s'haurien d'eradicar. Però s'ha de porgar especialment fi en aquelles activitats que promouen la deformació dels fets de mèrit en qualsevol tasca cívica, cultural en aquest cas. L'exemple de les institucions és clau en aquests moments, quan amb tot allò que gira entorn de les arts plàstiques -i no tan sols- s'ha preparat un territori especialment fèrtil per al cultiu de la vacuïtat, la varietat més vistosa de l'inventari de plagues devastadores de l'art. La definició de l'art és quasi absolutament en mans del mercat, la crítica o l'àmbit universitari sembla que han abdicat del seu rol o que l'exerceixen amb la seva aquiescència. Aquesta situació ha permès una fugida cap endavant que omple els museus d'artefactes grotescos, de ridícules sublimitats. Una part voluminosa de l'art actual deixa tan sols testimoni de la sociologia de l'art. Hi és perquè ens preguntem per què. I la pregunta no ens mena enlloc, no ens condueix a les cruïlles o a les bifurcacions on l'esperit del nostre temps es desorienta en la recerca d'una mica de llum.

Les institucions no haurien de contribuir a la poc graciosa frivolitat en què sovint es vol fer encaixar el concepte d'allò lúdic. Hi ha genis de l'art que n'han fet tota una filosofia, que els ha permès aprofundir fins a tocar os. Allò lúdic no s'ha de confondre amb la beneitura com a mètode. En un país com el nostre, on alguns artistes valuosos, visibles o supervivents a l'ombra, reben el mateix tracte que tota una catefa de paràsits ensinistrats en l'afalac als gusts de la modernitat més estantissa, el rigor institucional és un deure polític, cultural -i moral? No ho sé, estaria fora de lloc parlar de moral en aquest país.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Miquel Alemany, fa mes de 11 anys
Guillem som en Miquel Alemany , fill d´en Pere Alemany . Te volia donar s´enhorabona per s´article . He disfrutat de llegir-ho i de sentir el mateix .

Una abraçada

Miquel
Valoració:2menosmas
Per Pere, fa mes de 11 anys
Magnific article.
Joan, qualsevol forma d'art mínimament valuós mai no es pot fer a termini. La dimensió temporal, en pintura, ha d'estar exclosa.
Valoració:-1menosmas
Per Salvadora, fa mes de 11 anys
Interessant article, obre un debat rigorós i analític sobre l'Art.

salvadora
Valoració:0menosmas
Per Joan P, fa mes de 11 anys
Magnífic article, i elegant en la crítica
Valoració:6menosmas
Per Joan, fa mes de 11 anys
D. Guillem, no es dòna el premi al que fa més via, sinó que es premia el que té més qualitat.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris