nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
14°

L'exquisit Pepito Damayo (1978)

Ho conta amb la seva gràcia peculiar Antonio Pereira. El text pertany a l'obra País de los Losadas i ens resulta sorprenent un d'aquests personatges avui en dia tan de moda entre els intel·lectuals bufats, pintors sense quadres i escriptors sense llibres, que solen dir que val més una ratlla de dibuix o escriptura que tota una exposició o biblioteca. Es disfressa així la manca d'inspiració, el fracàs de les idees o tot simplement, i això és el més greu, la ganduleria. Pereira ho retrata força bé: "Don Pepito Damayo seu en el seu escriptori. Amb la ploma a la mà, pensa. És el seu costum treballar a poc a poc. Escriu una paraula, dues, tres com a molt; llavors li agrada llegir el que ha escrit i ho contempla. Creu el poble que l'escriptor breu ho és per gandul. Don Pepito Damayo ha romput ja diferents esborranys, de paper miserable però tallats acuradament amb tisores, rectangles de noranta-cinc per cinquanta-cinc mil·límetres. Col·loca els trossos a un cantó de la tapa del buró. I segueix assajant. Quan finalment creu haver-ho aconseguit, ho deixa reposar. S'apropa al balcó; mira de rere les cortinetes.

Ha passat la major part de la seva vida mirant, des d'allà: porta sencera de la casa d'enfront i el banc de pedra al costat, més l'entrada de l'estanc; tanca amb finestró i servitud de pas per a una horta per la qual guaita una figuera; i seguint, a la dreta, la meitat del portal de Ca'ls Abats, ja que sortint fora es veu el portal sencer, mostra remarcable de l'arquitectura civil en el Caurel Baix. Ocells a la figuera i sobre el mur, paisanatge que entra i surt a la recerca de tabac i segells, i res més, un fragment de món qualsevol...".

I algú, enmig de totes aquelles vivències, d'aquell món sense sal ni pebre, de tant absurt i beneitura, parlava dels mals de la societat local. Un mals que havien d'incloure, per força, tristes pèrdues d'identitat:
"Escoite, na Galiza os meniños, os meniños galego-parlantes, son obligados a estudar en castelán. Eisí os arrincan da sua realidade, os retorcen, os falsifican...". La pàtria grossa mena de religió obligada sobre la pàtria petita, condemnada a ser servil i petita per a sempre. Un nacional-centralisme que exigeix sentiments d'amor, lleialtat i simpatia vers un poder que decideix i programa com ha de ser la vida de la perifèria...". Matine ben que os arrincan ainda moi tenros da teta da nai, pouco lles compensa que lles den en troques as meles mais doces do mundo". País dels Losades. Una bella narració.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris