algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
15°

Grandesa i misèria del cinema EUA

Resulta evident que ni per motius estètics ni per causes ideològiques no es pot desqualificar tot el cinema nord-americà, ni el del passat ni el més recent. Des d'un punt de vista ideològic hi podem trobar quasi de tot, des d'enèrgiques denúncies del racisme, no sols dels negres sinó també dels hispans, fins a una visió proíndia de la Conquesta de l'Oest o revisions ben àcides de quasi tots els períodes de la seva evolució política, tant interior com exterior. Alguns títols especialment recomanables, entre molts d'altres i a tall d'exemple, són Salt of the Earth (1953), d'Herbert Biberman, una denúncia punyent tant del racisme contra els hispans com dels abusos de les companyies mineres del sud-oest; Cheyenne Autumn (1964), de John Ford, autèntic cant èpic que relata la resistència a ultrança dels indis; Malcolm X (1992), de Spike Lee, magnífica biografia del líder radical negre; Heaven's Gate (1980), de Michael Cimino, una crua visió dels processos migratoris; Dr. Strangelove (1960), de Stanley Kubrick, sàtira despietada de la guerra freda; i The Front Page (1974) de Billy Wilder, extraordinària dissecció del món de la premsa diària.

I, naturalment, no podem deixar d'esmentar Citizen Kane (1941), d'Orson Welles, considerada per molts de crítics la millor pel·lícula de tota la història. Tanmateix, també és una realitat objectiva que els Estats Units, i més en concret Hollywood, han produït a palades pel·lícules estèticament infames i/o ideològicament reaccionàries, encara que els valors artístics no van lligats als valors cívics, i així podem tenir un film fonamental en la història del cinema, The Birth of a Nation (1915), que fa una apologia dels "cavallers" del Ku Klux Klan! Però potser són més lamentables els centenars de films de sèrie B en els quals es deshumanitzen completament els indis, els alemanys i els japonesos o s'exalten sense cap mena d'ombra les virtuts del sistema de vida nord-americà. De tota manera, a partir dels anys setanta, l'auge d'alguns gèneres, com les comèdies d'adolescents, el terror de sang i fetge, l'humor groller i la ciència ficció totalment dependent dels efectes especials, fan la sensació que el nivell dels guions ha baixat i que s'ha produït una certa infantilització.

De fet, alguns films recents, com G.I. Joe, Superhero Movie, Meet the Spartans i els darrers episodis de les sagues Pirates of the Caribbean i Indiana Jones, per posar-ne alguns exemples, són ben penosos. No estic segur que en els anys quaranta o cinquanta es puguin trobar els seus equivalents, si bé no hem d'oblidar els esforços d'Ed Wood, considerat el pitjor director del món. Un altre element a tenir en compte, sovint criticat des d'Europa, és la presència massa freqüent de la violència i de les armes en el cinema nord-americà. Cap país del món ha glorificat tant la seva delinqüència comuna i fins i tot la d'altres estats, com la màfia italiana o la yakuza japonesa. En aquest sentit, basta recordar alguns títols com The Asphalt Jungle (1950, John Huston), Bonnie and Clyde (Arthur Penn, 1967), The Godfather (F. Ford Coppola, 1972) o la més recent Public Enemies (Michael Mann, 2009). D'altra banda, el seu triomf popular és evident, però no es pot oblidar que bona part de la indústria europea es va suïcidar dues vegades (el 1914-18 i el 1939-1945) i que, una de les moltes condicions per rebre els ajuts per reconstruir Europa coneguts com a Pla Marshall era afavorir la penetració de la producció cinematogràfica ianqui. L'únic país que s'hi va oposar amb fermesa fou França i no és cap coincidència que encara ara sigui la principal potència cinematogràfica d'Europa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris