No poques vegades, en el passat de les nostres illes, era arrossegat fins a les sorres d'una platja un vaixell que havia patit naufragi. El casc solia dur encara part de la càrrega, fossin mercaderies, fossin queviures, i la gent de la ribera es creia aleshores tenir dret a apoderar-se'n, abans que s'ho menjàs la mar. Així i tot, les autoritats ho solien prohibir. Allò, en certa manera, era aprofitar-se d'una desgràcia, però sense fer mal a ningú. Ben al contrari eren, en el segle XVIII, i que Daphne du Maurier situa a l'Anglaterra del segle XVIII, els pirates de terra ferma. Aquells que, simulant els llums d'un far inexistent, conduïen una nau a estavellar-se contra esculls i penya-segats. Un cop destrossat, el navili era saquejat per bàndols de malfactors. Daphne du Maurier dedicà la seva novel·la Jamaica Inn al tema, tot fent denúncia d'aquella casta de crim i robatori. "El que semblava un estel, dalt dels penya-segats, era un llum fals. El pipellejant resplendir era aleshores nefast, i el seu moviment, a empentes de l'oratge, feia burla als navegants... El llum semblava brillar més intensament, estenent el seu relluir per a dominar l'escullera, i ja no era blanc sinó groc... Es podia veure el negre perfil del casc d'un vaixell i els seus obscurs pals, com dits, mentre la bravesa de la mar s'inflava sota la nau, amb gran rugit, i després es retreia. El llum del pal major del navili s'apropava de cada vegada més a l'escullera, com una papallona atreta per la flama d'una espelma. Com atret per un imant, la mar s'allunyà de la vorera i una ona, aixecant-se sobre les altres, es llançà amb bramul de tro sobre el gronxant navili. Mary va veure el negre embalum que havia estat un vaixell rodar a poc a poc sobre el seu costat com una monstruosa tortuga; els pals i les vergues semblaven fils de cotó caiguts i arrugats. Aferrats a la llenegadissa i inclinada superfície de la tortuga, hi havia petits punts negres que lluitaven per a no ser llançats; s'adherien, fortament, com lapes, a les fustes estellades, i quan l'esbufegant i tremolosa massa es xapà, tràgicament, per la meitat, esberlant l'aire, caigueren, un rere l'altre, dins les blanques goles de la mar, com petits punts negres sense vida i sense consistència. Els homes que havien esguardat allò, corrent com bojos per la platja, udolant i cridant, buits de tota ment i de tota humanitat, s'aficaren dins l'aigua fins a la cintura, abandonada tota precaució, i es feren amos de les restes del naufragi que arrossegava la maror... Quan les ones dugueren a la platja el primer cos, misericordiosament mort, s'agruparen al seu entorn i amb mans d'avidesa li arrabassaren tot quant portava i el deixaren nu; llavors, cercant els anells, li destrossaren els dits i l'abandonaren finalment, ajagut d'esquena sobre les escumes..." Com podem veure, la més covarda de les pirateries.