nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
18°

Gibraltar com a exemple

Aquesta època, tan desèrtica de notícies amb tita, ens permet fer exercicis demostratius de realitats que, encara que sabudes, convé recordar atesos els esforços de negació de l'evidència que alguns practiquen diàriament. L'exercici d'avui es titula "Gibraltar com a exemple". Què és Gibraltar? Bàsicament és dues coses: per un costat és un petit boci de terra al sud de la península Ibèrica i per un altre costat és un mite del nacionalisme espanyol. Més enllà del mite, el penyal té algun interès? Evidentment, no.

Un temps es podia intentar sostenir l'interès estratègic per a la defensa de l'estat de l'enclavament; avui en dia en què la defensa de l'Estat espanyol es troba en mans de l'OTAN i dins aquesta organització de manera principal en mans de l'exèrcit dels Estats Units i de manera secundària en mans de l'Exèrcit britànic, utilitzar aquest argument és absurt i incongruent, és un argument sense cap ni peus: s'ha de recuperar la sobirania per motius de defensa per entregar-la als britànics?

Gibraltar és com Perejil, una qüestió nacional. Una qüestió nacional que és en vocabulari de nacionalisme d'estat com es qualifica una qüestió nacionalista, i perdoni l'improbable lector la redundància continuada, però és que la consider aclaridora. Resulta així que tenim un exemple claríssim de nacionalisme d'uns senyors i d'uns grups que es passen la vida autoanomenant-se com a no-nacionalistes. Davant els egoistes i sediciosos nacionalistes perifèrics existeixen uns senyors i uns grups que es consideren cosmopolites solidaris que creuen que el segle XXI és el moment del diàleg, la llibertat i l'entesa i no el moment de les essències. De sobte, però, resulta que un ministre va a practicar-hi el diàleg i l'entesa, resulta que hi ha unes persones que exercint la seva llibertat s'estimen més la reina Isabel II que els borbons i, aleshores, ja no hi ha grans conceptes, sinó essències patriòtiques exposades en tota la seva cruesa i amb els tocs testiculars característics de la unitat de destí...

El segle XIX, el XX i el que duim de segle XXI té com a gran element explicatiu el nacionalisme. Sense aquesta clau interpretativa no es poden comprendre una bona part dels esdeveniments més rellevants dels darrers decennis. En política exterior i amb relació al colonialisme aquesta explicació és tan evident que no mereix ni l'esforç d'assenyalar casos concrets. Que els espanyols acusin i denunciïn el colonialisme britànic és allò que en bon mallorquí es resumeix en allò del porc i l'ase. El nacionalisme d'estat no només funciona de portes cap a fora, de fet, la seva especialitat és de portes cap endins. La uniformització i la cohesió nacional a través de mites compartits són eines comunment utilitzades.

Tradicionalment els manuals deien que poques coses cohesionen més que l'enemic exterior i una guerra, els caiguts per la pàtria. Gibraltar forma part d'aquesta mística, el que passa és que forma part de la mística antiga del nacionalisme d'estat; avui els famosos o les seleccions nacionals s'han convertit en instrument més amables i digeribles per aconseguir aquesta mateixa finalitat. Quan algú posa damunt la taula aquestes obvietats, el nacionalisme d'estat les nega perquè li interessa assolir l'efecte sense que es noti el "cuidado", o una cosa així. El problema, el seu problema i la nostra sort és que situacions com Gibraltar, pel seu component primari, els treu els colors i ens permet veure'ls el llautó.

Ser nacionalista avui és la cosa més normal i lògica, el que és anormal és que això sigui un acte conscient i percebut com a tal: el que és normal és ser-ho, el que és anormal és haver d'afirmar-ho. És ben necessari que no oblidem això de Gibraltar perquè ens permet llevar la màscara a alguns autoqualificats no nacionalistes que en parlar de Gibraltar o en veure xiular el rei s'exciten amb una potència i energia que els hauria de convidar a la pròpia psicoanàlisi.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per joan, fa mes de 10 anys
Cançó espanyola dels anys 60:
"1704, el mes de julio,
una gran flota viene, suena el cañón
y al Archiduque Carlos
le riden nuestra gente,
pero no a los Ingleses el Peñón.
Esta es la verdad, la pura verdad
sobre Gibraltar....
I la, la, la, la, la...
Valoració:2menosmas
Per Xesca, fa mes de 10 anys
I nosaltres? No ens ho hem de fer mirar nosaltres?
Valoració:3menosmas
Per Pau, fa mes de 10 anys
Els espanyols s'ho haurien de fer mirar: Gibraltar és britànic perquè els natius, bona part d'ells d'origen espanyol, tenen pànic a estar dins Espanya. Saben que això els seria un mal negoci.
Valoració:2menosmas
Per Robbie, fa mes de 10 anys
Exacte.
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris