cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
17°

Un bordell de mariner (1892)

"El vaixell, que era una mena d'embarcació amb bancs per a seure, ens dugué, amb quatre hores de viatge a la gran ciutat de Rotterdam. Ja era nit tancada, però els carrers ben il·luminats eren plens de gent d'aspecte rústec i foraster, hebreus barbuts, negres africans, i colles de cortesanes, vestides de manera escandalosa, que aturaven els mariners estirant-los de la màniga; la remor de les converses ens produïa vertigen; els més curiós és que tots aquells forasters es fixaven en nosaltres igual que nosaltres en ells. Vaig procurar posar la millor cara possible, per l'al·lota i per la meva pròpia dignitat; però la veritat és que em sentia com una ovella perduda i el cor em copejava el pit tot ple d'ansietat.

Un parell de vegades vaig demanar pel port on podia haver ancorat el Rose; però, o bé vaig topar amb persones que només parlaven holandès o no em vaig saber expressar bé en francès. Després d'haver agafat a l'atzar un carrer, arribàrem a un carreró de cases il·luminades, amb les portes i finestres plenes d'estranyes dones amb els rostres pintats; les del carrer ens donaven cops de colze i feien burleta al nostre pas, i jo m'alegrava de no entendre el seu idioma. Poc després sortírem a un espai obert que s'estenia al llarg dels molls". Aquests textos pertanyen a l'obra de Robert Louis Balfour Stevenson titulada Catriona.

Aquest escriptor britànic, nascut a Edimburg el 1850 i mort a Vailima, illes Samoa, el 1894, aconseguí gran èxit amb les seves novel·les d'aventures i els seus relats fantàstics. Però també en la descripció de tipus i costums. Catriona apareixia tal dia com avui de fa cent-disset anys i explica al detall tot un seguit de vivències marineres". Aquell arbre s'alçava molt a prop del port. La nit era molt obscura però hi havia llum a les cases, així com en els silenciosos vaixells; a un costat teníem la il·luminació de la ciutat, sobre la qual gravitava el brunzeig de milers de passes i converses; a l'altre costat regnava la fosca i l'aigua bombollava vora els cascs dels vaixells. Vaig estendre la meva cama sobre un marès i vaig convidar Catriona a seure-hi".

La història d'amor era servida. Intriga, malentesos, pervivència de l'amistat, una síntesi d'ètica i sentiment... El relat acaba amb aquests mots:

"Perquè la vida de l'home en aquest món és quelcom ben divertit. N'hi ha que diuen que els àngels ploren; jo crec que més aviat han de riure tant com puguin quan ens miren, i el que, abans de tota altra cosa, em vaig proposar en el començament d'aquesta llarga història, fou contar tot allò tal com es va esdevenir".

El llibre, que comença un dia d'estiu del 1751, ens porta doncs pels ports d'aquell món remogut per guerres i revolucions on només la calma de la mar oberta calmava de les angoixes de terra ferma.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris