cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
18°

Història d'un doctorand

Heus aquí una història que comença i acaba bé. És la crònica d'una premonició que, d'antuvi, perfilava positiva i optimista, i que, en efecte, haurà assolit una cloenda que no ha pas decebut.

Hi havia una vegada un jovenet batxiller d'Alaior, fill únic, feineret, responsable dels seus deures escolars i persuadit prematurament dels valors educatius per a la regeneració humana. Estudiava COU a l'institut avui dit Joan Ramis i Ramis, de Maó. Era per devers 1978 o potser 1979. Sota el guiatge del professor Salvador Castelló, cap del Seminari Didàctic d'Història i Geografia, l'alumne escometé un treball palesament original, de temàtica fresca i gairebé mai no tractada fins aleshores.

Féu una tesina escolar "realitzada per tal de cobrir l'expedient de la nota de final de COU", referiria en un cert moment el jove al·ludit. El resultat, en una primera etapa, fou tan vívidament apetible i tingué un desenvolupament tan metòdic i renovellat, que el professor, de seguida, animà el deixeble a no defallir. Li recomanà d'aprofundir en el tema d'anàlisi que hi tractava. Vulguis que no, havia encetat una branca de recerca històrica gairebé inèdita -per no dir descurada fins llavors.

Més tard, l'empenta mestrívola de Salvador Castelló induí l'alumne a haver de prendre nova volada, no ja en un treball de classe revisat i augmentat, sinó en la publicació d'un llibre de cent vint-i-vuit pàgines, imprès de debò i il·lustrat, amb el títol La Escuela libre de Alayor (1906-1939). El diligent, l'aplicadíssim estudiant nomia Pere Alzina Seguí. Era l'any 1980, just quan ja havia començat la carrera universitària a Palma. Per primera vegada, la bibliografia menorquina coetània nostra havia gosat d'escatir algunes qüestions essencials de la història de la pedagogia illenca relatives a les escoles laiques, silenciades i abominades fins aleshores per l'ortodòxia franquista subsistent encara a la tombada dels anys vuitanta.

El desembre de 1980 va resultar un mes d'activitat social desconeguda -emocionant- per a Pere Alzina, ja que s'hagué d'enfrontar als actes de presentació pública del seu llibre, incloses algunes reclamacions periodístiques per concedir un floc de declaracions ara aquí, ara allà. A partir d'aquell moment, l'estudi se situà en un punt medul·lar per a qualsevol que sentís curiositat intel·lectual pel fenomen de les escoles laiques -o racionalistes- que floriren a Menorca amb una vitalitat pregona en el primer terç del segle XX. I açò no obstant, l'universitari alaiorenc no quedà retut ni se sentí gens cofoi.

Més aviat, aquell estudiant superior es veia venir: era cridat a tasques de relleu. I vet aquí que va prosseguir les recerques, cada cop amb més fonda intensitat, i amb més i més perceptibles resultats. Avui -exactament en el dia d'avui, 20 d'agost- aquell adolescent -ara un adult, pedagog consagrat- vetlla armes intel·lectuals perquè demà, dimarts, ha de comparèixer davant un tribunal universitari. Hi defensarà la tesi de doctorat que ha titulat Teoria i pràctica obrerista a Menorca: Joan Mir i Mir i les escoles laiques. Mirau en què ha esdevingut aquell correcte però innocent treball de COU: ha pres la dimensió d'una sòlida tesi doctoral que reconstrueix la història de les escoles laiques menorquines de Maó (1904), Sant Lluís i Alaior (1906), Ciutadella (1912) i es Castell (1922).

Em ve de gust que consti el següent: la tesi de Pere Alzina serà la tercera que haurà estat defensada a l'Extensió Universitària de Can Salort (Alaior), després de les protagonitzades per Miquel Àngel Casasnovas (9 d'abril de 2001, sobre un estudi d'història econòmica de Menorca) i per Jordi Pons Bosch (10 de setembre de 2004, dedicada a la sociabilitat a la Menorca contemporània). El tercer cum laude està, demà, garantit.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris