nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
25°

Profundes superficialitats sobre clàssics contemporanis

Cada estiu me toca anar, no hi duc cap quimera, a alguna cosa social d'aquestes on hi ha gent sabuda, i se'm veuen les llacunes culturals. Enguany m'havia preparat, donant-me un llustre ràpid per sortir-ne airós. Havia estudiat Una breu història de quasi tot de Bill Bryson i el Curs de filosofia en sis hores i quart del polonès Witold Gombrowicz, autor del Diario Argentino.

M'havia après alguns oximorons per fer boca ( profunda superficialitat, arqueologia de la quotidianitat, clàssic contemporani) i anècdotes culturetes: Ludwig van Beethoven va morir intoxicat de mercuri, li agradaven amb excés les truites de riu, i en menjava moltes, els rius ja anaven contaminats de la merda de la revolució industrial... Fins i tot havia traduït al català Oscar Wilde (Tots els homes maten el que estimen,/ que ho escolti tot el món,/ uns amb amargues mirades,/ altres amb paraules trempades;/ els covards amb les besades,/ els valents amb les espases!).

El sopar del vernissatge -la meva amiga és la metgessa del galerista- va derivar sobre si el model de ciutat d'Aina Calvo és un model, si Jaume Matas acabarà davant el jutge, si el turisme s'esfondrarà per la crisi -"sí, la crisi-ninja" diu un dels més joves-, si UM surarà, si ja havíem llegit Stieg Larsson, si la pastilla contra l'ejaculació precoç funciona -algú retreu el cas del binissalemer que s'endugueren a Son Dureta quan feia un dia que estava enravenat-, si els xuetes feien sabonera quan es rentaven, tesi per destriar-los inequívocament, ho mantenia un d'ells, sorneguer i cansat del tema plantejat per un americà que, fins aquell moment, mantenia que Condoleezza Rice, la ministra negra, era la "dominatrix" d'en Bush i tenia la culpa de tot... El sopar, a poc a poc, va agafar un viarany quasi monogràfic sobre Miquel Barceló, el pintor felanitxer, de qui ara es mostra la seva obra primera, fins a la Documenta de Kassel (Barceló abans de Barceló 1973- 1982).

Tothom hi va ficar cullerada, fruit de l'admiració, manifesta, covada o negada, del desconeixement, de l'alcohol, de la figurera... "Li ve de sa mare això del dibuixar, ella feia unes aquarel·letes, son pare era més desbaratat i més actiu, més manager, era defensa, tenien un forn..." "Pel que ha fet a Ginebra s'han generat una rierada d'opinions negatives, per la doblerada, devia estar preocupat". "Es podria fer un llibre de com es generà i com acabà l'afer de la capella. Qui tengué la idea, qui ha pagat, qui ha quedat com un porc..." Surten noms -Mendiola, Sureda, Gambús, Úbeda, Llabrés, Conrado, Serra, Mesquida...-. "Interessant! És com fer història social de l'art, jo en vaig estudiar amb Arnold Hauser i Georg Lukács," diu una senyora amb vestit de tul i sostenidors negres. "En Maikel Figaseca conta que el va anar a entrevistar devers Sa Calatrava, vivia a un xibiu, només hi havia una entrada, darrere una cortina un llit, hi recorda una dona grasseta... abans de triomfar."

"Sa veritat és que digué que no al Rei, perquè ja havia quedat amb els seus amics... té collons!" "He sentit contar no sé què de la compra del forn a Vietri sul Mare". "Ell és el model del Crist, ell, agnòstic, que no va anar a la missa... pareix que ni fet a posta, això vulguis o no atraurà més gent..." "És l'èxit del màrqueting, talment com l'efecte Guggenheim, molts amics catalans, bascos, m'han demanat per venir a veure això de Barceló". "Jo hi vaig acompanyar un subdirector d'un diari de Madrid, va dir: Es la capilla Sixtina de la modernitad".

"Homo! ¡Ni tanto, ni tan poco!" Un felanitxer famós: "No m'agrada gens; hagués destrossat la Sainte Chapelle? I això que el conec i l'estim..." "Té cosa, sa veritat. És com si ho mirassis tot des de tres metres davall la mar i la terra, quan la llum comença a minvar..." "Vols que te digui! Me pareix una falla, cartró pedra, ho va dir ma mare quan la hi vaig dur". "En Tino Alomar hi va posar els primers doblers quan era conseller, no sé ni si el convidaren, en Matas va fer tot el paper."

"Aquesta setmana he anat a La Seu cada dia" conta una dama misteriosa i lànguida, "el dilluns, cel ennigulat, la missa a la capella d'en Miquel" "... i Déu féu el dia i la nit, i ho trobà bo..." tan bella la metàfora, tan lluny de la misèria catòlica. Laudate Deum omnes gentes... He volgut veure, cada dia, com funcionava. Tènue, la llum, com una cova, peixos, fruites, calaveres. Dreta damunt la banca he arribat fins a un ham de curricà enorme: és impactant."

Sent de lluny: "Jo el vaig descobrir -i ara, no vull haver-lo descobert- el vaig agafar de Neon de Suro, això era el 78, de tots aquests que li van darrere, no hi havia ningú". Un metge, bon melòman: "A un monument tan important hi han d'entrar amb peus de cotó. En Barceló s'ha passat. Ha fet una gran carcassa, ha volgut deixar la seva empremta dins la Seu, és una falta de respecte." "Però ha duit sort el puta!", intervé un pagès il·lustrat i ric que fa temps que compra Barcelós, "i te diré per què: s'ha clivellat. I a través dels clivells s'hi veu la imperfecció. Sense clivells no seria aguantador".

"Li sobren tres quartes parts, hi ha massa coses amuntegades..." "La seva obra és un contrapès massa fort, en Gaudí hi va fer una intervenció mínima, estricta: Barceló no ha sabut fer de Gaudí". Un altre, que fa veure que el coneix molt: "Me va cridar: Te vull mostrar el que he fet. Volia posar uns tapajuntes. Pensa tu! -li vaig dir- que se vegi, saps, aquella ona que comença amunt; un tapajuntes!" Una dona grassa, guapa, sentencia: "Però és ver, ell té un do..." Torna a insistir nerviós un home prim tot vestit de blanc de cap a peus: "...no vol anar a la missa prèvia a la inauguració de l'encàrrec? A qui li interessa si és agnòstic? Si aquell és tal o qual, quin puta país!". "Deia Llorens Artigas que quan a Miró li feren l'exposició al Pompidou, amb el president, en Malraux, la nata i la crema de França, de França!, donya Pilar li deia -estaven tots dos darrere una columna, com amagadets- "hauríem de sortir... Això és humilitat, que no vol dir no ser grans artistes".

"Li donaren el Príncipe de Asturias: no li tocava, és massa jove." "Però en Miquel ho fa a posta, queda malament amb qui li interessa, sap agraviar". "Els qui el feren per amunt, Leo Castelli i Bruno Bischofberger, saps qui els hi va presentar? Yvon Lambert. I qui li va presentar Yvon Lambert?" "És difícil de dur l'èxit. I l'èxit dóna doblers i poder, però s'hi ha de posar un límit, idò en Miquel Barceló no té límit, i en té molt de poder. Ara, és ver, és un seductor..."

Vaig voler dir cosa, no me serviren els llibres estudiats, vaig dir que el coneixia un poc, que hi era un dia que donava indicacions per fer els vitralls ( un canonge de la Seu diu les "radiografies" i espera que li riguin la gracieta). Una bleda (runner), cabells vermells un poc agée, postil·la: "Es poden cremar VanGoghs o destruir Barcelós que devora la bellesa d'una flor no s'hi poden comparar", mentre reparteix targetes de la seva oficina de Ioga Nidra. Fondes superficialitats de les nits d'estiu..

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris