cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
17°

El finançament i la classe política

Dilluns. Bona notícia pens, quan reb el diari i el primer titular m'informa que les Illes arribarem a la mitjana estatal per càpita en el finançament autonòmic. Era una de les fites a aconseguir i semblava que tots els partits hi estaven d'acord. Però, quan he voltat pàgines i he llegit les reaccions, dels capgrossos dels partits, m'he adonat que era impossible que cap dia mai cap mitjà de comunicació dugui una informació que sigui positiva per a tothom. Ara sembla ser que el nou sistema de finançament no és bo, malgrat haguem aconseguit superar sortir de la cua i ens trobem en la franja de la mitjana. Uns diuen que "les xifres no són per tirar coets", d'altres que "han de llegir la lletra menuda", uns tercers critiquen que el pla sigui "a tres anys" i, mesclant ous i cargols, de pas, sentencien que "Zapatero ja no hi serà"; i els de més enllà pensen a reivindicar 3.000 euros per cap.

O sigui, un altre espectacle. Dimarts. Resignació. El president Antich presenta unes xifres esplèndides i en lloc de tirar coets, simplement donen l'acord per bo i amb la boca petita, com ara amb l'expressió: "Hem avançat, però volem veure les xifres". Només Miquel Àngel Flaquer amb la seva honrosa sinceritat ha acceptat que "es millora la situació substancialment". Perquè, a més, hem de recordar que a part del finançament hi ha una sèrie de convenis i inversions, algunes d'elles en marxa, que abocaran a què, en aquesta legislatura, sí que es podrà parlar d'un canvi radical envers les Illes. És precisament aquesta actitud, negativa, de voler que les coses vagin malament per poder protestar i castigar el contrincant, allò que cala en la ciutadania i de cada vegada més distancia els que ocupen dels càrrecs públics dels electors.

He de confessar que fa uns anys tenia una certa repugnància a usar el terme classe política, com també la tenia aleshores Julio Anguita, perquè considerava que els polítics eren persones normals i corrents, els quals per una temporada de la seva vida, quatre, vuit o dotze anys, deixaven de banda la seva professió i dirigien els seus esforços a millorar la vida pública. Avui, de cada vegada més, crec allò contrari; que sí, que conformen una classe, on prou d'ells pretenen que sigui una professió, de forma que un dels seus objectius és perpetuar-se a qualsevol preu. Lamentable la reacció, la de la majoria de la casta política de les Illes, excepte honroses excepcions.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris